Com és sabut, el proper dijous, 1 de gener, ja en 2026, es commemora el 40è aniversari de l’entrada d’Espanya i Portugal a la Unió Europea. Copiant com a títol d’aquest escrit el mateix interrogant amb què l’Oficina d’Enllaç del Parlament Europeu a Barcelona titula la seva recent nota de premsa sobre aquesta celebració, ens preguntem nosaltres, en efecte, sobre els canvis que hem viscut com a col·lectivitat ibèrica des de 1986.
Va ser precisament aquell any, el 1986, quan es va publicar La balsa de piedra (en portuguès: A jangada de pedra), una novel·la de l’escriptor portuguès José Saramago, Premi Nobel de Literatura en el seu dia, de qui l’Acadèmia Sueca va destacar la seva capacitat per «fer comprensible una realitat esquiva, amb paràboles sostingudes per la imaginació, la compassió i la ironia».
Encara recordo la curiositat literària que em va causar la lectura d’aquella novel·la el mateix any de la seva publicació, just quan es produïa la integració efectiva d’Espanya i Portugal a la Comunitat Econòmica Europea. El lector d’aquest escrit recordarà amb mi que La balsa de piedra explica la història fictícia de la separació geogràfica de la península Ibèrica de la resta del continent europeu. Aquella separació geogràfica era una al·lusió a com José Saramago percebia la unificació d’Europa, on els països ibèrics estaven desplaçats, navegant a la deriva sense una identitat cultural, social o econòmica amb la resta del continent.
Des d’aleshores han transcorregut 40 anys. Si seguíssim una trajectòria literària fictícia de la novel·la, podríem, d’alguna manera, parafrasejar la qüestió que ens plantegen des de l’Oficina d’Enllaç esmentada preguntant-nos: “ha cicatritzat l’esquerda des de 1986?”. A la novel·la de Saramago, l’esquerda s’obre espontàniament al llarg dels Pirineus provocant la separació física de la península Ibèrica, que s’allunya d’Europa tot fl otant per l’Atlàntic. Podrem percebre, doncs, a partir de l’1 de gener de 2026, que hem recuperat la proximitat amb l’Europa actual?
És més, caminem plegats els pobles ibèrics de la península amb la resta del continent, tal com Saramago hauria imaginat en el futur de 1986? L’any de la integració efectiva semblava que Espanya i Portugal s’emmarcaven en una cultura que no era considerada rigorosament europea: era un altre món, un món amb un caràcter tan fort, tan propi, que els pobles de la Península Ibèrica semblaven cridats a fer un gran esforç d’entesa mútua per resistir les pressions de la cultura europea, que no era sinó la cultura dels tres països dominants d’aquells anys: França, Alemanya i Anglaterra (avui allunyada del paperam de la Unió Europea, com és ben sabut).
Però, al marge de la creació literària, hi ha fets, dades, que no s’han d’ignorar. Formen part de la comptabilitat, i el balanç de 2026 reflecteix xifres importants. Tal com destaca l’Oficina d’Enllaç del Parlament Europeu de Barcelona, en aquestes quatre dècades, Espanya ha rebut més de 185.000 milions d’euros de la UE per finançar infraestructures, ocupació, innovació i desenvolupament regional. Europa ha ampliat les possibilitats laborals, de residència i d’estudi dels ciutadans, amb programes insígnia com Erasmus i el programa d’ocupació de Garantia Juvenil. La Política Agrària Comuna ha contribuït a la modernització del sector agrari i, en paral·lel, les polítiques europees han estimulat la transició ecològica, la protecció del medi ambient i la connectivitat, així com la millora de la mobilitat.
Catalunya tampoc és aliena als indicadors que descriuen canvis econòmics, demogràfics i de mobilitat des de 1986. Per exemple, el PIB ha passat d’uns 35.437 milions d’euros el 1986 a 281.845 milions el 2023, augmentant la població de 5,98 milions a 8,01 milions el 2024. La població resident amb nacionalitat d’un altre país de la UE ha crescut de 32.042 persones el 1998 a 295.896 el 2022 (un increment del 823,46%). El 2024 es van registrar 1.687 matrimonis amb ciutadans d’altres països de la UE. En educació superior, en el curs 2023-24 hi va haver 7.257 estudiants Erasmus catalans que van dur a terme els seus estudis en altres centres europeus, mentre que les universitats catalanes van rebre 12.641 estudiants estrangers. I els projectes desenvolupats conjuntament amb la Unió Europea van també de la mà de la digitalització educativa, la mobilitat urbana sostenible, la recerca i l’administració digital, la biodiversitat urbana, la protecció del litoral i els programes d’inserció juvenil. I fins i tot en el marc regional a través dels ‘4 Motors per a Europa’, que des de 1988 reuneix sota el paraigua de la Unió Europea Catalunya, Llombardia, Baden-Württemberg i Roine-Alps.
A Catalunya, la nota de premsa de Barcelona conclou destacant que, segons una enquesta de 2024 impulsada per l’esmentada Oficina del Parlament Europeu i el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), el 72% dels catalans considera positiu formar part de la UE. El 1986, si no fos per la imaginació de Saramago, la Península Ibèrica mai no s’hauria separat dels Pirineus rumb a una nova possibilitat. Però justament per això podem dir que, en darrera instància, l’esquerda geofísica imaginada va ser superada per una realitat, almenys comptable, que mereix la nostra atenció de cara als reptes que el nou any 2026 plantejarà al conjunt de la comunitat europea.
Ricardo Mor és diplomàtic.