Hi ha un moment molt concret en què una sequera s’acaba. No és quan plou, ni quan els embassaments recuperen nivell, ni tan sols quan desapareixen les restriccions. S’acaba el dia que deixem de pensar-hi.
Fa només dos estius, Siurana era poc més que un bassal de fang. Avui torna a reflectir el cel. Riudecanyes també ha recuperat bona part del que havia perdut. Les conques internes han recuperat el color que feia dos anys semblava impossible. I amb elles també recuperem una tranquil·litat que potser arriba massa aviat. És precisament ara, quan sembla que el problema s’ha dissolt, que convé recordar què hem après.
El risc més gran no és que falti l’aigua. És que, quan torni a ploure, actuem com si aquesta qüestió hagués desaparegut. Hi ha un patró que es repeteix cada vegada que superem una emergència col·lectiva: n’hi ha prou que la imatge de la crisi s’esvaeixi perquè la crisi deixi de formar part de l’agenda pública. Passa amb els grans incendis, que només tornen a l’actualitat quan cremen. Passa amb les inundacions, que preocupen fins que baixa l’aigua. Va passar amb la pandèmia, que va deixar de ser tema de conversa abans que deixés de ser un risc real. I torna a passar ara: n’hi ha prou amb uns mesos de pluja generosa perquè oblidem que fa no gaire mig país vivia sota alguna mena de restricció.
Aquesta desmemòria té un preu. Quan el problema desapareix de les portades i dels mitjans de comunicació, també desapareix la pressió social que empeny a invertir-hi. I és just en aquest moment, quan ningú ho demana, quan es decideix si un territori estarà preparat la pròxima vegada.
Els embassaments tenen una virtut i un defecte: quan són buits ens obliguen a pensar; quan són plens ens conviden a oblidar.
Als despatxos tècnics, per sort, la memòria dura més que als titulars. Així, el Consorci d’Aigües de Tarragona, que abasteix 71 municipis i 27 indústries del Camp i les Terres de l’Ebre, ha revisat enguany el seu pla d’emergència per sequera, entre altres motius perquè fins i tot els grans embassaments, que sempre havíem imaginat immutables, han resultat ser menys grans del que crèiem. Els sediments també mengen capacitat d’emmagatzemar aigua. La realitat acostuma a ser menys confortable que els mapes.
És una dada incòmoda i que segurament no hauria sortit a la llum si algú no s’hagués pres la feina de comprovar-ho ara, amb els pantans plens i ningú mirant.
Mentre nosaltres girem full, les infraestructures continuen avançant. Lentament. Sense titulars. La futura planta dessalinitzadora del Foix encara espera els permisos ambientals; la de la Tordera es prepara per quadruplicar la seva capacitat. Són obres que avui gairebé ningú segueix. El dia que torni la sequera, tothom preguntarà per què no van arribar abans.
Però probablement la transformació més interessant no arribarà de la mar, sinó de les depuradores. Durant molts anys hem depurat l’aigua i l’hem retornada als rius o directament al mar. Ara la mirada és una altra: cada litre depurat és un recurs potencial.
A la petroquímica de Tarragona, l’aigua regenerada a la planta de Vila-seca i Salou, en marxa des del 2012, amb una inversió de 42 milions d’euros, ja permet a les indústries del polígon substituir part del cabal que abans es captava de l’Ebre.
És a Reus, però, on potser s’entén millor el canvi que tenim al davant.
Costa imaginar cinc hectòmetres cúbics. En canvi, tots sabem com és el pantà de Riudecanyes. Doncs bé, cada any deixem escapar cap a la Mediterrània un volum d’aigua equivalent, pràcticament, a omplir-lo de nou. No perquè no la necessitem, sinó perquè encara no hem acabat de construir el sistema que ens permeti reaprofitar-la.
Per això el projecte que s’està impulsant a Reus és molt més que una canonada nova. És un canvi de manera d’entendre l’aigua. La nova estació de regeneració, amb una inversió de 20,9 milions d’euros, portarà l’aigua fins a les basses dels regants de Botarell mitjançant una canonada de 12,5 quilòmetres. Caldrà resoldre dubtes tècnics, com la conductivitat de l’aigua que preocupa de cara als avellaners, i on tant la Comunitat de Regants i l’IRTA ja treballen en un projecte pilot, però la previsió és que la planta entri en servei el 2028.
Una de les lliçons més clares que ens ha deixat la sequera és una que resulta òbvia un cop dita, però que triguem molt a assumir: no tota l’aigua ha de ser de la mateixa qualitat. Fer servir aigua potable per netejar un carrer és un malbaratament. Fer-la servir per regar un jardí públic o un camp de golf, també. Fer-la servir per als processos industrials que no requereixen qualitat de boca, igualment. I, tanmateix, durant dècades hem funcionat exactament així: un sol circuit, una sola qualitat, per a tots els usos.
La pregunta del segle XXI no és quanta aigua tenim, si no quina aigua fem servir per a cada cosa.
Una indústria petroquímica no necessita la mateixa qualitat d’aigua que surt de l’aixeta d’una cuina. Un parc urbà no necessita un recurs tractat per al consum humà per mantenir-se verd. Un conreu qualsevol, pot aprofitar aigua regenerada amb les garanties adequades. Assignar cada recurs al millor ús possible no és una concessió, és precisament la gestió moderna de l’aigua.
El Camp de Tarragona en té d’exemples que ja funcionen. La planta de Vila-seca i Salou no ha tret aigua potable de cap boca: ha alliberat cabal de l’Ebre que d’altra manera hauria anat a la petroquímica. La futura estació de regeneració de Reus no competirà amb el consum domèstic: portarà per canonada als pagesos una aigua que avui s’escola directament a la Mediterrània. Són lògiques de circuit tancat, d’economia circular aplicada a un recurs que sempre hem tractat com si fos lineal: agafar, usar, llençar.
El mateix principi val per als municipis. Durant la sequera, alguns ajuntaments van descobrir, quan ja no hi havia alternativa, que els camions de neteja podien fer servir aigua no potable, que els parcs podien regar-se de nit amb recursos regenerats o que certes obres podien funcionar sense tocar la xarxa d’aigua de boca. Mesures d’emergència que haurien d’haver estat norma, i que, ara que la pressió mediàtica i social ha baixat, corren el risc de tornar a ser excepcions.
Val la pena, doncs, desfer-nos d’una manera de pensar pròpia del segle passat: la que planteja l’aigua com una competició entre agricultura, indústria, turisme i consum domèstic, car no es tracta de cap competició. És una qüestió de disseny: quin tipus d’aigua, per a quin ús, amb quina qualitat. I en un territori com el Camp de Tarragona, on conviuen la indústria petroquímica, l’agricultura de reg i de secà, el turisme de masses i un creixement urbà que no s’atura, respondre bé aquesta pregunta no és opcional. Durant l’última sequera, el sistema de l’Ebre va aguantar sense imposar restriccions als municipis consorciats mentre l’àrea metropolitana de Barcelona arribava a l’emergència. Una bona notícia que, mal entesa, es pot convertir en un parany: fer-nos creure que aquí la sequera no ens toca. I sí, ens toca. La diferència és que tenim marge per preparar-nos bé, sempre que no oblidem que el marge existeix. Precisament perquè oblidem massa de pressa, ara és el moment d’invertir en dessalinització, regeneració i nous usos de l’aigua.
Els embassaments plens són una magnífica notícia. Però també una temptació: la d’imaginar que el problema ja ha passat. La sequera, tanmateix, no s’acaba quan plou. S’acaba quan un territori és capaç de garantir aigua encara que no plogui. Els embassaments es poden omplir en pocs mesos. La memòria col·lectiva necessita anys. Si deixem que torni a assecar-se, la pròxima sequera començarà molt abans que deixi de ploure.
Jordi Domingo és enginyer tècnic agrícola.