L’1 d’octubre del 2017, en referèndum, els residents a Catalunya van dictaminar, amb un 92 %, el sí a la pregunta: Vol que Catalunya sigui independent en forma de república?. Tant de bo els polítics catalans s’haguessin pres tan seriosament el gest lliure i sobirà com ho van fer els espanyols.
En efecte, quan els nostres representants van congelar el resultat que, no ho oblidem, a tots els efectes, era complir amb la instrucció aprovada pel Parlament de Catalunya, a Madrid-Estat aprofitaven l’»stand by» per impulsar el «a por ellos» amb tota la contundència, sense mida, sense atendre raons. Començant per la violència policial envers les persones que, senzillament, anaven a exercir el seu dret i deure, i seguint amb el deliri fiscal i judicial contra tot aquell que, presumiblement, hi podia haver estat relacionat.
Tot plegat, un espectacle estrambòtic, vergonyant i ridícul per a un moviment molt massiu, sí, però més simbòlic i reivindicatiu que qualsevol acte delictiu que, intencionadament, se li ha volgut penjar.
Des d’aquí, políticament, desaprofitant la força del resultat i deixant la ciutadania que havia anat a votar per damunt d’amenaces i garrotades, primer tractant d’entendre-ho tot plegat i, finalment, desenganyant-se, frustrant-se, emprenyant-se, i des d’allà anant afegint capítols, a quin més desbaratat, per orquestrar una realitat paral·lela, transformant el que no era més que una escenificació d’un hipotètic projecte sense cap efecte vinculant en un dels més greus delictes que es poden cometre.
I, sobretot, anant engreixant la mentida sobre els catalans de manera que, a hores d’ara, per exemple, no hi ha camp o pavelló on jugui el Barça que no sigui l’enemic forani a qui derrotar com sigui, més enllà de l’adversari o contrincant esportiu. Contra el Barça és quan l’insult adquireix el màxim ressò, és quan es descarrega l’animadversió, la ràbia, en un exemple flagrant d’odi, fet amb molt més sentit del que té una mirada que sembla, que insinua, que podria ser.
És el que té pertànyer a un Estat que no reconeix ni accepta la pluralitat que el compon: malaltissament gelós, arrogant, totalitari i uniformista, que, en cada alè que no coneix, es desboca abans de preguntar.
Perquè l’odi pot ser «patriotisme» o «delicte», depèn de qui i de com s’expressa.