Hi ha dates que no passen com les altres. El 18 d’agost és una d’aquestes. No és una festa, ni un aniversari, ni un record amable; és una advertència. És un recordatori perenne que el món, de tant en tant, es trenca.
Aquell 18 d’agost de 1936, enguany fa noranta anys, entre els termes de Víznar i Alfacar, a Granada, van assassinar Federico García Lorca. No el van matar per cap delicte, ni per cap conspiració, ni per cap motiu que pogués resistir una mínima decència. El van matar per ser ell, per pensar com pensava, per estimar com estimava i per viure com vivia.
Lorca incomodava. No perquè busqués conflictes, sinó perquè era lliure i la llibertat, en segons quins contextos, encara que sembli mentida, és una provocació. Una provocació per als que confonen moral amb vigilància, identitat amb perill i diferència amb amenaça.
Quan llegeixes Bodas de sangre, sents que la tragèdia és una veritat que no caduca i que el destí és inevitable. Quan entres a ‘La casa de Bernarda Alba’, entens que la repressió no és un concepte: és una arquitectura d’opressió i d’autoritarisme. Quan llegeixes un vers de ‘Poeta en Nueva York’, descobreixes que la ciutat pot ser un monstre, però també un mirall que et diu qui ets quan no tens ganes de mirar-te.
Lorca era tot això. I també era un home que estimava d’una manera que, en aquella Espanya fosca, tràgica i hostil, alguns consideraven una amenaça. La seva orientació sexual, que avui defensaríem amb naturalitat, llavors era una excusa per a la violència, per a la mort. Lorca era, pels qui el condemnaren, un «rojo peligroso», «masón», «espía de los rusos» i «homosexual» i això el va matar, ai las!
I aquí és on el passat i el present es troben, no per casualitat, sinó per insistència. Fa menys de 48 hores, un escriptor reconegut, David Uclés, rebia per Instagram una amenaça que deia: «Te vamos a rebentar, maricón de mierda». Ho vaig veure ahir mateix, a la seva història d’Instagram, on l’escriptor ho va compartir. Una captura breu, sense dramatismes, però amb aquella contundència que et deixa glaçat. Un insult que no busca debat, busca fer mal; un missatge que no vol discrepar, vol intimidar.
El paral·lelisme es fa incòmode, perquè Uclés no és un desconegut qualsevol, tampoc ho era Lorca. És una de les veus literàries més potents de la narrativa espanyola actual. Un autor que ha guanyat el Premi Nadal 2026 amb ‘La ciudad de las luces muertas’, que ja havia convertit La península de las casas vacías en un supervendes monumental, traduït a quinze idiomes i celebrat per crítics i lectors. Un escriptor que ha dedicat anys a reconstruir memòries, a donar veu a silencis, a explicar històries que incomoden. Un home que, com Lorca, ha fet de la llibertat creativa una manera de viure.
I malgrat tot, rep un insult que sembla tret d’un altre segle. Un segle i una foscor que, en teoria, ja havíem deixat enrere. Aquí és on el paral·lelisme es torna inevitable: Lorca va ser assassinat per ser qui era. Uclés és amenaçat per ser qui és. Canvien les formes, canvien els contextos, canvien les eines, però la lògica és la mateixa: la por a la diferència, la incomoditat davant la llibertat aliena, la violència disfressada d’opinió i la covardia que s’amaga darrere d’un perfil anònim.
No cal dramatitzar-ho més del compte, però tampoc cal mirar cap a una altra banda; aquestes coses passen. Passen aquí, passen ara, passen a gent que només vol viure en pau i escriure en pau. I cada vegada que passen, ens recorden que la foscor no és un episodi històric: és una insistència.
Lorca ho sabia. Ho sabia quan escrivia, quan estimava, quan respirava. Ho sabia quan escrivint feia del desig una música, de la pena una imatge i de la vida un teatre que encara avui ens fa de mirall. Uclés també ho sap. Ho sap quan publica un llibre, quan parla, quan no s’amaga. Ho sap quan decideix que la seva orientació no és negociable. Ho sap quan continua escrivint, malgrat els que voldrien fer-lo callar.
El paral·lelisme no és literari: és real, és incòmode, és actual i és el record que, per molt que avancem, hi ha ombres que encara no han entès que la llum no és una amenaça.
I avui, 18 d’agost, Lorca no és només memòria; és context, és advertència i és la prova que les veus que incomoden són les que perduren. Lorca ho va demostrar i Uclés ho està demostrant.
I potser, al final, el paral·lelisme és aquest: que hi ha veus que, per molt que les vulguin fer callar, continuen escrivint. I que la història, quan es repeteix, no ho fa per fatalitat, ho fa perquè encara hi ha qui no ha après res.