(Aquesta setmana us presento un extracte d’un reportatge sobre el fado que, en el seu dia, es va emetre al programa de ràdio ‘Les Maquinàries’).
El fado, la més coneguda de les músiques tradicionals portugueses, no és un gènere especialment antic. La seva forma actual es va configurar sobretot a finals del segle XIX, però els seus orígens també cal buscar-los en la cultura afrobrasilera.
La població d’esclaus africans portada al continent americà va originar diverses cultures afroamericanes, fruit de la barreja de les tradicions africanes amb les influències dels colonitzadors. Al Brasil, la música portuguesa es va fusionar amb els ritmes africans. Durant els segles XVII i XVIII van aparèixer noves expressions musicals, com el lundu, un gènere de caràcter popular, amb versos en portuguès i una sonoritat marcada per les arrels africanes.
A finals del segle XVIII, diversos músics brasilers van arribar a Lisboa, on el lundu va causar sensació als salons de la capital. Poc després, durant les guerres napoleòniques, la cort portuguesa es va traslladar al Brasil i hi va romandre més de deu anys. El retorn de la cort va afavorir l’arribada a Portugal de noves influències culturals afrobrasileres, tant a través de l’aristocràcia com dels mariners que unien Lisboa amb Salvador i Rio de Janeiro.
El lundu es va estendre per la societat lisboeta, especialment pels ambients populars i portuaris. Bars, tavernes i bordells es van convertir en espais de mestissatge musical. D’aquesta barreja d’influències va néixer progressivament el fado, cantat als barris populars de Lisboa.
Inicialment considerat per la burgesia «música de treballadors i prostitutes», el fado va desenvolupar un llenguatge, una actitud i fins i tot una estètica propis. A principis del segle XX, el creixement de Lisboa i de la població treballadora en va multiplicar els intèrprets i va consolidar diversos estils. Entre els grans noms d’aquesta època destaca Alfredo Marceneiro, autor de la música de «A Casa da Mariquinhas».
L’acompanyament també es va transformar. La guitarra portuguesa, d’origen anglès, es va convertir en un element essencial, i posteriorment s’hi va incorporar la guitarra clàssica, que aportava el contrapunt rítmic.
La dictadura de Salazar va desconfiar inicialment del fado per les seves lletres i el seu origen popular, però posteriorment en va descobrir el potencial com a producte d’exportació. Les cases de fado i, sobretot, la figura excepcional d’Amália Rodrigues van contribuir a convertir-lo en un símbol internacional de Portugal.
Amb el turisme de masses va aparèixer el que encara avui es coneix com a «fado per a turistes», i el públic jove es va anar allunyant d’una fórmula que no li havia resultat mai especialment familiar i que té un «greu problema»: el fado s’escolta, però no es balla.
Avui, malgrat tot, el fado continua viu als barris antics de Lisboa, especialment al Bairro Alto. Per descobrir-ne l’essència, val la pena escoltar Amália Rodrigues, Maria Teresa de Noronha, Lucília do Carmo, Manuel de Almeida, Alfredo Marceneiro, Fernando Maurício o Carlos do Carmo.
En el vídeo, però, presento un exemple més actual. Ana Moura (Santarém, Portugal, 1979) és una de les veus més destacades del fado contemporani. A «Desfado» (2012) combina la tradició portuguesa amb un estil modern i personal.