El concepte de guerra híbrida s’ha consolidat en els darrers anys com una categoria situada entre la pau i el conflicte armat tradicional. Tot i que manca d’una definició jurídica universal, tant l’OTAN com la Unió Europea n’han desenvolupat un enteniment operatiu: es tracta de l’ús coordinat de mitjans militars i no militars -polítics, econòmics, informatius, cibernètics o socials- per part d’actors estatals o no estatals, amb la finalitat de desestabilitzar o coaccionar un altre Estat sense traspassar el llindar de la guerra oberta. La clau rau en la combinació d’instruments i en la dificultat d’atribuir amb claredat la responsabilitat, fet que complica l’activació de mecanismes de defensa col·lectiva.
En aquest marc conceptual, diverses organitzacions internacionals han identificat com a modalitat híbrida la instrumentalització de la migració. Aquest fenomen, estudiat en la literatura especialitzada, consisteix en l’ús deliberat de moviments de persones -facilitats, tolerats o promoguts per un Estat- per exercir pressió política sobre un altre Estat o sobre un conjunt d’aquests. Tanmateix, aquesta aproximació exigeix una prudència extrema: les persones migrants són titulars de drets i la seva situació no pot reduir-se a una categoria instrumental. Per qualificar un episodi com a agressió híbrida mitjançant la migració han de concórrer tres elements: intencionalitat estatal, mesures concretes orientades a generar impacte i objectius polítics explícits o implícits.
Aplicat al cas de l’entrada de prop de 80.000 persones per la frontera de Ceuta a finals de juliol de 2026, la qüestió central és determinar si existeixen indicis verificables d’una coordinació estatal marroquina destinada a utilitzar el flux migratori com a eina de pressió sobre Espanya o la UE. Això requeriria identificar decisions administratives, ordres a forces de seguretat, relaxació sobtada de controls, missatges oficials o filtracions que revelessin una estratègia deliberada. També seria necessari analitzar si existia una crisi bilateral prèvia o negociacions sensibles en què l’episodi migratori pogués funcionar com a palanca d’influència, així com comparar el cas amb altres precedents europeus interpretats com a intents d’instrumentació migratòria.
Una primera lectura del que s’ha exposat en el paràgraf anterior semblaria reflectir que, efectivament, es donen les condicions per qualificar els moviments marroquins com a guerra híbrida, i així ho semblen confirmar les valoracions de determinats actors polítics i mediàtics, així com una part important de la ciutadania afectada directament o indirectament en les ciutats autònomes que pateixen els fluxos migratoris sense control. No obstant això, fins i tot si es pogués acreditar una intencionalitat política clara, la qualificació jurídica internacional del que està succeint a Ceuta i Melilla continuaria essent complexa: la guerra híbrida no està tipificada en els tractats i la resposta ha d’articular-se, per tant, mitjançant els mecanismes generals de seguretat col·lectiva.
En el marc de l’OTAN, per exemple, Espanya podria recórrer a l’article 4, que permet sol·licitar consultes quan la integritat territorial, la independència política o la seguretat d’un aliat es veuen amenaçades. Aquest instrument, utilitzat en diverses ocasions per gestionar tensions que no arriben al nivell d’atac armat, seria el canal més probable en un escenari de pressió híbrida vinculada a la migració. Però és encara més probable que es prefereixi esgotar abans totes les instàncies polítiques possibles, tant internes com en el marc de la Unió Europea, que sempre tindran un impacte menor en l’opinió pública a Espanya que si que es recorre a les disposicions del Tractat de l’Atlàntic Nord. Tanmateix, tampoc sembla convèncer l’opinió pública la desconcertant resposta procedent de Brussel·les, on no existeix consens sobre com afrontar la qüestió que ens ocupa i que afecta igualment les fronteres de la Unió Europea, ni tampoc entre els socis Schengen que, tot i compartir un espai sense control fronterer per a la circulació de persones, no formen part de la UE.
En conclusió, la consideració d’una crisi migratòria com a guerra híbrida no és automàtica. Requereix un judici polític i jurídic basat en proves sòlides d’intencionalitat i coordinació estatals. A més, ha de gestionar-se amb cautela per evitar la deshumanització de les persones afectades i preservar els principis fonamentals de l’ordre internacional i europeu. La frontera conceptual entre la gestió de crisis migratòries i l’agressió híbrida és estreta, però la seva correcta delimitació és essencial per garantir respostes proporcionades, legítimes i coherents amb el marc normatiu vigent. I, en definitiva, seran les autoritats espanyoles les que, a la fi, hauran de fer front a la situació.
Ricardo Mor Solà és diplomàtic.