Tristament l’agost s’endú una persona molt estimada i un dels grans referents de l’antropologia catalana, el catedràtic emèrit Joan Prat i Carós. El vaig conèixer fa pràcticament 40 anys, en una època en què per diferents mitjans de comunicació, però més intensament pel Nou Diari, jo seguia molt el dia a dia de la Universitat Rovira i Virgili, sobretot pel que feia a l’activitat científica i cultural. Era la dècada del noranta del segle passat i pràcticament cada dia m’apropava a l’edifici universitari de la Plaça de la Imperial Tarraco a cercar notícies. Un dels grups amb qui vaig crear complicitat va ser amb el professorat d’Antropologia.
Uns anys abans, quan vaig arribar a Tarragona el 1986 i vaig començar a treballar al rotatiu Catalunya Sud, un catedràtic de sociologia que havia tingut a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) em va dir que havia d’anar a conèixer al professor Josep Maria Comelles, perquè des de l’antropologia de la medicina impulsava recerques molt interessants. Vaig quedar un dia amb ell, certament era així i a través seu vaig anar contactant amb altre personal investigador i descobrint altres àrees de l’antropologia.
Amb els qui mantenia més contacte en aquells moments eren l’Oriol Romaní, Juanjo Pujadas, Òscar Guasch, Dolors Comas, l’estimat Lluís Mallart i en Joan Prat, a més d’en Josep M. Comelles. Cadascú des de la seva expertesa m’anaven entusiasmant envers aquesta disciplina fins el punt que en una ocasió va faltar poc per matricular-me a un doctorat d’aquesta àrea, però finalment vaig inclinar-me per l’arqueologia i l’evolució humana.
Per a mi, tot aquell col·lectiu em resultava molt inspirador, perquè era personal investigador molt bo en les seves àrees d’estudi, però sobretot et transmetien el seu entusiasme per la ciència. En Joan Prat n’era un bon exemple; de manera senzilla i amb una immensa humanitat t’explicava els seus projectes d’investigació, que a vegades eren molt delicats, sobretot quan accedia a l’estudi de les manifestacions no legitimades del fenomen religiós conegudes com a sectes. Admirava la seva ment clarivident sobre com s’havia de procedir pel que fa al mètode científic, treballant de forma sistemàtica, per tal d’obtenir dades i informació contrastades i objectives, i sempre amb respecte a les persones. Per a una periodista, això també era una bona lliçó.
Reportatge sobre les sectes que li va dedicar Cinta Bellmunt el 9 de febrer de 1994, publicat en el Nou Diari
En els darrers anys l’havia pogut veure en algunes trobades de l’Institut Tarragonès d’Antropologia (ITA) del qual en formo part. Ja com a catedràtic emèrit, les seves converses continuaven sent molt interessants. Enraonava amb la mateixa lucidesa de sempre, però també amb aquella serenor que només tenen les persones que han fet de la curiositat intel·lectual, el respecte pels altres i la recerca rigorosa un estil de vida.
Alhora, en Joan transmetia molta pau. Una pau que també rebia de la seva estimada gosseta Nirvana, i de la qual en parlava tan afablement. Ara ella, com totes les persones que hem tingut el privilegi de gaudir de la seva saviesa, de la seva generositat i de la seva amistat, el trobarà molt a faltar, perquè més enllà de l’excel·lent antropòleg, marxa un d’aquells éssers humans que deixen empremta en la vida dels altres sense necessitat d’alçar la veu, simplement amb la seva bondat, la seva intel·ligència i la seva manera d’entendre el món.
Aquest article ha estat publicat al blog de Cinta S. Bellmunt.