Víctima de les meves paraules, farà unes setmanes vaig decidir posar un tuit a la xarxa social ‘X’. Aquest tenia un punt de reflexió i un altre d’oferiment. Últimament molta gent del meu entorn (joves amb l’etapa universitària superada i descobrint les meravelles del món laboral) s’havien apuntat a una colla castellera. Com una espècie de crisi dels 25-27 anys? Pot ser.
Vaig expressar aquesta reflexió i vaig etiquetar els Xiquets de Reus, l’única colla castellera del municipi, oferint, irònicament, la meva voluntat de no apujar i desafinar algunes notes amb la gralla. Per fortuna (o no) meva, des del compte oficial em van convidar a participar en els assajos.
Dit i fet, després de les meves vacances vaig animar-me a anar a l’assaig d’aquest passat dimarts. No hi anava sol, una bona amiga també va decidir apadrinar-me en aquesta aventura (era el seu segon assaig). Val a dir que el meu desconeixement del món dels castells era absolut. Sí que conec els Xiquets de Reus, que hi ha un concurs, però poca cosa més, sense cap mena de coneixement de les parts del castell ni del rol que hi té cadascú.
Total, que ens presentem allà, al local de la colla, al carrer de Rosich. Per sort meva, el món periodístic i social reusenc em va regalar una bona pila de cares conegudes al local, que van dedicar un moment a conversar amb mi i celebrar la meva presència.
Em presenten al Marimon, que es va encarregar d’explicar una mica el funcionament de la colla i el que havia de fer. Després d’omplir unes dades i que em mesuressin la longitud de l’espatlla, va marxar disparat (li tocava estar al bell mig de la construcció).
L’assaig del passat dimarts, pel que em van explicar, era atípic, ja que van comptar amb la presència dels Xiquets de Cambrils, els «fillols» dels reusencs. D’aquesta manera, un cop els cambrilencs van finalitzar el seu castell, va arribar l’hora de la veritat. L’aplicació dels Xiquets de Reus em va comptabilitzar i assignar un espai a la pinya.
Arribo a la zona designada i començo a parlar amb els meus companys, explicant la situació. Després d’un parell de crits va començar el castell, i la pinya es va convertir en això, una pinya. Els espais es van comprimir i només senties això: cossos molt junts fent força, donant-la a tota aquella gent que la necessita per carregar descarregar el castell.
Potser des de fora sembla el contrari, però el castell és viu també a la zona inferior: notes com la força i l’equilibri es van movent, i com s’intenta pal·liar des de la base. En aquells moments prima el silenci, hi ha algunes indicacions breus per mantenir la pressió i, sobretot, se sua. Molt.
Vam descarregar el primer intent, tot plegat lluitant amb els impulsos d’aixecar una mica el cap per veure com anava la cosa. De totes les sensacions viscudes em quedo amb les primeres alenades d’aire que fas quan es desfà la pinya. És una mescla entre l’alegria per haver aconseguit l’objectiu i la tranquil·litat de poder tornar a respirar aire lliurement.
No tots els intents són tan bonics com aquest, ja que en un parell de vegades es van quedar a mig fer. Des de la pinya no tens massa informació del que passa, encara que sempre hi ha algun entès en la matèria disposat a fer algun comentari analitzant la jugada.
Amb motiu de la presència de la colla cambrilenca es va oferir un sopar popular, al qual van convidar tothom, amb una llesca de pa amb tomàquet i embotit.
Vaig marxar del local dels Xiquets entenent, encara que sigui una mica, l’essència que porta la gent a reunir-se els dimarts, dimecres, divendres i els dies que faci falta. Perquè les més de 170 persones que van participar en l’assaig entenen els castells com una manera de defensar la seva identitat, els seus valors i les tradicions que els fan sentir d’una terra.
Però també és un punt de trobada, de comunitat, de parlar amb qualsevol i descobrir, entre intents, què els ha portat fins allà. L’ambient va ser espectacular, ens vam sentir molt acollits per tota la gent de la colla.
A tots ens agrada sentir-nos part d’una cosa més gran, part d’un col·lectiu. Crec que els Xiquets de Reus són justament això per a molta gent, independentment de qui és, d’on ve o cap a on va. La camisa avellana els iguala.
Tornarem.