En política hi ha un principi que, tot i veure’n els efectes sovint, sembla que s’oblida repetidament. Es produeix quan un partit polític té una dependència, una important dependència, d’un altre i, per tant, les accions, les polítiques o els compromisos que el partit subordinat pugui emprendre han de tenir en compte que sempre dependran de la voluntat, de la capacitat o de la possibilitat que el grup principal hi pugui donar suport.
Podríem dir que estem parlant de la tercera llei de Newton, quan estableix el principi d’acció-reacció, i, de fet, és així. Tota acció té una reacció i, en política, aquests efectes es veuen sempre reflectits en les accions dels dirigents o, dit d’una altra manera, en les conseqüències que pateix la ciutadania.
Fa temps que vàrem parlar de la dependència que té el Govern català de l’actual govern de l’Estat. En la mesura que aquest pogués ser fort, el president Illa podria, com ha fet, comprometre’s a moltes coses, encara que el seu compliment no depengués d’ell. Però sempre, com si fos un aval bancari, recordant que a Catalunya governa el PSC-PSOE i que al govern de l’Estat governa el PSOE.
Cal recordar que el suport que li ha donat Oriol Junqueras a Salvador Illa per ser president es basa en promeses i compromisos que el Govern de la Generalitat no pot complir, i això ho saben tots dos. Però, suposo, confien en el fet que Pedro Sánchez, per una vegada, faci quedar bé «la seva gent» i acabi complint, ja sigui amb el traspàs de Rodalies, que s’ha quedat en una posició testimonial i que de poc o res ha servit perquè funcioni millor; amb el finançament singular; o potser amb l’Agència Tributària catalana. Ah, i sense oblidar l’aplicació del principi d’ordinalitat, tot i que fa l’efecte que el més calent és a l’aigüera.
Doncs bé, totes aquestes peticions, que serien, segur, molt benvingudes si es complissin, depenen d’un Govern que no és el català, que és amb qui ERC ha signat els compromisos. La resposta està en mans del Govern del PSOE, que, amb molts condicionants, podria tenir la possibilitat d’accedir-hi. Però ara resulta que el president Sánchez, després de patir moltes persecucions judicials al seu entorn personal i familiar, amb qüestions que, cal reconèixer, són si més no difícils d’encaixar amb una judicatura «normal», per part d’una oposició que sembla que no ha entès que la democràcia es resol amb votacions, ara ha estat realment el mateix Sánchez qui s’ha posat de peus a la galleda amb la situació que es viu a Ceuta.
El paper que estan representant els seus ministres, amb contradiccions entre ells i amb documents que diuen que s’han lliurat o no, segons qui faci la declaració davant del Congrés, mentre ell estava de vacances, resulta galdós. Resulta estrany que, amb una crisi tan important com s’està demostrant, no tingués la capacitat física de poder interrompre el seu descans per posar-se al seu lloc i dirigir la crisi.
Però la salut del president Sánchez no és la qüestió; és la seva posició política, la seva capacitat de poder arribar al final del mandat, com s’havia compromès, en un moment en què cada dia s’intueix més —perquè ningú ho diu clarament— que hi ha fets, qüestions o compromisos que ens fan veure que no s’ha actuat com calia.
I tot això, que afecta l’Estat espanyol, podem preguntar-nos quina relació té amb la llei de Newton o amb el Govern català. Doncs, realment, és alta. Si, com hem exposat abans, el Govern català es manté gràcies al suport d’ERC, que, al seu torn, ho fa d’acord amb uns compromisos que ha de complir el PSOE, si aquest no pot arribar al final de la legislatura i, a hores d’ara, cada vegada es veu més propera una convocatòria d’eleccions, quina serà la posició del senyor Junqueras quan, d’una manera clara i meridiana, es pugui trobar en el fet que els compromisos amb el senyor Illa no tinguin el suport necessari per poder dir que el PSOE els complirà?
Si finalment es convoquen eleccions generals, quina repercussió pot tenir aquesta convocatòria en l’estabilitat del Govern a Catalunya?
Pot resultar difícil explicar davant dels seus militants, tot i la voluntat que sembla mantenir ferma el senyor Junqueras de donar suport al Govern del PSC-PSOE, que cal recordar que aquesta col·laboració va ser conseqüència d’una votació interna. Tornaria ERC a demanar l’opinió dels seus militants —que no és el mateix que el conjunt dels seus votants—? I el senyor Illa continuaria, com ha fet en tot moment, parlant, com sembla fer, en nom i representació del PSOE? O potser, per primera vegada, alçaria la veu, més enllà dels actuals «rendez-vous» a la Moncloa, per reclamar el compliment dels compromisos?
I, és clar, si aquest fos l’escenari, quina capacitat tindria el Govern del senyor Illa per mantenir-se al Govern en funció dels resultats que poguessin sortir de les eleccions generals?
Sí, com ha estat fins ara, tota la força que podia «lluir» el Govern de la Generalitat era que a Madrid hi havia el PSOE, que li donava suport.
És clar que també es podria fer la pregunta a ERC, que ha basat tota la seva política en un suport gairebé incondicional al Govern socialista. Caldria, potser, recordar-los un aforisme: «No governis a l’ombra de sigles alienes; construeix la teva pròpia legitimitat».
Joan Bermúdez Prieto és advocat i politòleg.