La celebració enguany de la Diada Nacional de Catalunya de l’11 de setembre a la plaça del Baluard de Reus va ser un bon exemple de la resiliència del país durant els últims tres segles. Ens ho va demostrar la periodista Coia Ballesté amb la seva exce··lent glosa institucional, un divendres assolellat i calorós, amb un repàs històric que va tenir la cirereta en la descoberta als arxius londinencs que va fer durant la seva etapa de corresponsal a la City.
Es tractava d’una carta escrita en català que havia sortit de Reus malgrat la repressió política, lingüística i administrativa imposada pel rei borbònic Felip V després de la caiguda de Barcelona, que havia patit un setge de catorze mesos. S’acabava la Guerra de Successió Espanyola i començava una llarga travessia a Catalunya per recuperar les llibertats arrabassades per la força de les armes i de les lleis.
Una repressió concentrada en la llengua. Durant l’efímera Primera República Espanyola (1873-1874) vam viure una certa recuperació del respecte a l’ús del català, i no va ser fins a la Segona República (1931-1939) que es va assolir una notable normalització lingüística i un floriment cultural que la dictadura franquista (1939-1975) va tallar de soca-rel, amb l’exclusió oficial i la prohibició de parlar-lo en espais públics.
Un dogal lingüístic, cultural i polític que es va afluixar tímidament durant el tardofranquisme, els anys seixanta i setanta del segle passat. Amb la mort de Franco i l’inici de l’anomenada Transició (1975-1982) van tornar els vents de llibertat i l’esperança democràtica.
Quaranta-vuit anys després de l’aprovació de la Constitució espanyola, el 29 de desembre de 1978, el panorama del català i de Catalunya és preocupant. El Partit Popular, tenallat per VOX, fa funambulisme amb nosaltres, i el seu líder, Alberto Núñez Feijóo, imita barroerament l’ínclit José María Aznar, que, quan va guanyar les eleccions generals de 1996, va deixar anar que parlava català en cercles reduïts per atraure el suport de Convergència i Unió a la seva investidura.
Feijóo, més tou que Aznar, en la seva estratègia contra el president socialista Pedro Sánchez i per recuperar ponts amb Junts, hereus directes del partit de Jordi Pujol, en el seu somni humit d’arribar a la Moncloa, diu que Catalunya no ha de ser moneda de canvi. Fantàstic! Si els vents de canvi a Madrid es compleixen, veurem què dirà quan Santiago Abascal el colli per assolir la cadira de president espanyol.
Les accions polítiques de VOX al País Valencià en contra de l’ensenyament i la protecció del català són la prova del cotó fluix. Si amb els socialistes, ara a la Generalitat i al govern de l’Estat, ens hem empassat el xarop amarg del 155, amb la dreta i l’extrema dreta al poder ho tenim pelut.
Torno al Baluard i a les paraules de la companya Coia Ballesté. Continuarem sent resilients i sortirem enfortits de les possibles situacions i canvis adversos en defensa de les llibertats i del dret a decidir dels catalans i les catalanes. I una de les claus és plantar cara al pessimisme paralitzador.
Aquesta és una de les idees centrals de la novel·la distòpica ‘El que podem saber’ (Anagrama), de l’escriptor anglès Ian McEwan. Un relat de ciència-ficció situat l’any 2119 sobre els efectes al món d’un accident nuclear i en el qual els protagonistes enyoren l’esplendor cultural del segle XXI i lamenten la pèrdua de la privacitat i dels drets fonamentals. L’autor defensa la importància del coneixement crític de la història com a vacuna contra la demagògia populista que lamina la democràcia.
La resiliència i l’optimisme existeixen aquí i a fora. Segons el diari The Telegraph, aquest dilluns se celebrava a Cardiff una cimera sense precedents dels primers ministres d’Escòcia, Irlanda del Nord i Gal·les per signar una declaració conjunta en favor del referèndum d’independència del Regne Unit.
Potser d’aquí a uns quants anys la Coia Ballesté tornarà als arxius anglesos i, remenant papers, trobarà una felicitació als escocesos, irlandesos i gal·lesos redactada en català i enviada des de Reus.
El derrotisme, el catastrofisme i la negativitat només condueixen a veure i jutjar les coses en el seu aspecte més desfavorable. Tenim una influència relativa a Madrid, però total al Parlament de Catalunya i als ajuntaments.
Desfer-se del pessimisme paralitzador obre moltes portes que altres ens volen tancar.