Per poder defensar una posició i uns ideals cal partir d’un principi bàsic: s’ha de creure en allò que es vol defensar. En cas contrari, qualsevol acció o mesura que es prengui, sense el convenciment necessari, pot acabar —i, de fet, sovint acaba— convertint-se en un acte buit de contingut i, fins i tot, contrari a allò que es pretén o es diu defensar.
Aquesta és la percepció —i, en alguns casos, caldria parlar directament de constatació— que es desprèn quan s’observen les actuacions de l’actual Govern de la Generalitat. Certament, el president Illa, quan va assumir el càrrec, va dir que no volia fer soroll i que volia un govern tranquil. El que no va aclarir és si aquesta tranquil·litat la volia per poder fer més coses o per evitar problemes i no incomodar aquells que el van proposar com a cap de llista electoral per optar al càrrec que actualment ocupa.
No es tracta de preguntar si estima Catalunya. Cal entendre que sí. El dubte és saber quina Catalunya estima, perquè, si ens atenim als fets, sembla que es vulgui una Catalunya menys catalana, una comunitat que no desentoni dins del conjunt de l’Estat espanyol. Això és, almenys, el que pot semblar quan s’observa el posicionament del Govern davant dels problemes que la ciutadania pateix cada dia i, sobretot, la seva actitud a l’hora d’afrontar-los i resoldre’ls.
Moltes són les qüestions que podríem comentar, però una vegada més trobem, en primer lloc, l’actitud del Govern envers la llengua i la poca defensa que en fa. Perquè, si realment el que es vol és una Catalunya forta, només hi ha dues possibilitats: o bé el Govern no comparteix aquesta voluntat, o bé tenim un Govern que, actuant de manera incompetent, acaba fent justament el contrari del que voldria.
Costa d’entendre, per exemple, que els docents hagin hagut de reclamar que el carnet de docent que s’obté per internet es pugui també rebre en català, quan, a hores d’ara, només es pot fer en castellà. I, tot i que aquesta sembla ser la tònica general d’aquest Govern, quan aquestes situacions es fan públiques sovint s’atribueixen a un error —mai sabem exactament de qui.
Des de fa poc, i potser també com a conseqüència d’un altre “error”, s’ha produït un canvi en la documentació dels CAP. Els impresos que abans es podien emplenar únicament en català ara també incorporen el castellà. Imagino que això permetrà que els puguin emplenar també aquells professionals que, segons determinades informacions, declaren no conèixer la nostra llengua, un fet que la mateixa conselleria nega reiteradament.
Mentrestant, el president de Plataforma per la Llengua recorda que la Generalitat va signar el Pacte Nacional per la Llengua i que, l’any 2025, el Govern català només va executar el 32 % del pressupost previst. Davant d’aquestes dades, costa no pensar si aquesta manera d’actuar no és, potser, una còpia del model del Govern central pel que fa a les inversions a Catalunya.
Malauradament, el problema ja endèmic de la manca de defensa de la llengua és només una de les moltes situacions crítiques que viu actualment la nostra societat.
Podríem parlar de Rodalies. De fet, cada dia és notícia. Però, com que les incidències són tan habituals, els usuaris ja s’ho han pres com la notícia “normal” del dia. Mentrestant, el president, tot i reconèixer que el servei “no funciona amb els estàndards requerits” —una frase molt elaborada per no haver de qualificar la situació real—, ens assegura que es resoldrà, però que trigarà temps. En resum: que tinguem paciència. Una vegada més, tranquils, no fem soroll.
La situació de l’ensenyament és un altre foc que sembla difícil d’apagar. Les vagues s’allarguen durant mesos i tot indica que encara poden tenir recorregut. Tampoc sembla que la conselleria hagi reaccionat amb gaire agilitat. No es tracta, en aquest moment, de valorar les raons de les queixes dels docents, que les tenen, sinó de posar sobre la taula la manca d’agilitat i de visió de país per part de la conselleria, com si tot plegat passés en un altre lloc.
Que la formació dels nostres joves presenta deficiències és conegut. Però ens trobem que, quan han de fer les proves PISA, un baròmetre important per valorar la qualitat de l’ensenyament, es produeix un error en el 10 % dels centres seleccionats, que acaba excloent de la prova el 23,22 % dels alumnes, en lloc del 5 % establert.
Una vegada més, va ser un error. Però costa no fer-se preguntes quan els cinc centres afectats haurien comès el mateix tipus d’error. És inevitable que vingui al cap una pregunta: no hi havia cap instrucció, explícita o implícita, que intentés millorar unes ràtios que ja eren molt deficients?
I, mentre tot això passa, a l’horitzó tenim una possible vaga de metges, problemes amb els bombers, canvis sobtats en els comandaments d’Interior i la qüestió del nou model de finançament.
Però és cert: tot això passa sense soroll.
En el fons, el compromís del president Illa s’està complint: un govern tranquil, un govern que no fa soroll. Ara bé, si ens atenim a les diferents crisis que van sorgint per tot arreu, costa saber si estem davant d’un govern que governa o davant d’un govern que, simplement, procura que els problemes no facin massa soroll.
Ni tan sols la dimissió —en aquest Govern sembla que no es cessi ningú— de més d’un centenar d’alts càrrecs i càrrecs intermedis de la Generalitat en menys d’un any no sembla haver provocat gaire comentari. Bé, sí que hi ha hagut un cessament arran del desgavell de les proves PISA: el de la secretària general d’Educació. La consellera Niubó, com sembla habitual en aquestes situacions, va afirmar que no en sabia res. Cal reconèixer que té una tasca important: posar sordina als problemes de la seva conselleria.
La llista de coses que estan passant —o que no s’estan fent— sense fer soroll és realment llarga.
L’oferta de milers d’habitatges que s’haurien de construir, i que gairebé ja haurien d’estar fets, continua endarrerida. I, enmig d’aquesta manca d’habitatge, la Generalitat subhasta 22 pisos procedents d’herències per obtenir ingressos. Mentrestant, es proposen lleis per evitar l’especulació. Potser el fet que sigui la mateixa Generalitat qui ven aquests habitatges fa que aquestes mesures no li siguin aplicables. O potser simplement la proposta de llei continua, una vegada més, en un calaix.
Tot plegat, com sempre, sense fer soroll.
Quan un Govern té com a principal objectiu esmorteir les tensions, evitar aldarulls i queixes —especialment si aquestes poden traspassar les fronteres de Catalunya— o evitar convertir-se en un element molest per al Govern de l’Estat, és evident que les actuacions destinades a apaivagar els conflictes passen a ocupar un lloc prioritari.
I cal reconèixer que el Govern del president Illa ho està aconseguint.
La pregunta és una altra: per què la ciutadania i els diferents partits polítics catalans, que a Madrid s’esbatussen i aixequen la veu amb tanta facilitat, al Parlament de Catalunya també semblen prou callats?
Fa tot l’efecte —i voldríem pensar que no és així— que, en el fons, tots comparteixen el mateix objectiu: no fer soroll.
La resta de coses… ja es veurà en un altre moment.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.