Els Xiquets de Reus van descarregar dissabte passat el tres de nou amb folre. Per als no entesos, es tracta d’un repte de dificultat majúscula. Costa molt arribar-hi. La prova és que la colla planteja cada any una mena de nou inici per poder-hi tornar a arribar. Cada any calen canvis: La canalla creix i es fa gran, necessita relleu; els altres castellers també, i gestionar tot això és tot un repte, un trencaclosques amb moltes peces que cal ajuntar per fer la figura final. I se n’han tornat a sortir.
Els castells, amb les seves imperfeccions, són una metàfora de moltes coses. En una societat en què la política tendeix a preguntar sempre de quin peu calça l’interlocutor (no fos cas que li fem un favor i l’afavorim electoralment), als castells, la camisa iguala tothom: qui la porta forma part del col·lectiu que té un objectiu comú. I la camisa la porten canalla i gent gran, grassos i prims, conservadors de bona fe i revolucionaris, emprenyats i conformats, preocupats per tot el que li passa al país i passotes, joves amb edat de merèixer i gent gran carregada de vivències… Al tres de nou de l’altre dia hi eren tots. I tots van compartir l’èxit i la posterior celebració, que m’expliquen que va ser llarga.
A una ciutat la representen moltes coses: En el cas de Reus, l’equip d’hoquei, el de futbol, el club de ping-pong… I també els Xiquets de Reus. Amb un avantatge: si no saps jugar a hoquei, a futbol o al tenis taula, poc pots fer per lluitar per la victòria més enllà d’animar l’equip. En canvi, si fas castells, segur que tindràs un paper que serà important. Sense enxaneta no hi ha castell, però sense pinya l’enxaneta no pot pujar enlloc. Et poses a la pinya i sents que formes part d’una cosa, d’un projecte col·lectiu, d’una obra efímera, però que queda per a la història. Tant és qui tinguis al costat, perquè té el mateix objectiu que tu, i això uneix. És la grandesa dels castells. Representen uns valors que la política fa la sensació que ha perdut, especialment d’ençà que algú va decidir que crispar l’ambient i jugar a la confrontació resulta més rendible que ser responsable.
Potser la ciutat algun dia trobarà el seu tres de nou, el seu objectiu compartit que permeti que tothom se’l pugui fer seu. Mentre no arriba, sempre quedaran els castells i els Xiquets de Reus, que preparen un final de temporada que pot ser preciós. Si hi aneu, segur que trobareu un lloc per ajudar a fer que l’objectiu comú sigui possible.