La bona idea del Centre de Lectura de programar aquest mes d’octubre un cicle de tres conferències per recordar el 20è aniversari de l’assassinat de la periodista russa Anna Politkóvskaia m’ha animat a fer una nova reflexió sobre el paper dels mitjans de comunicació local. Les conferències comencen el pròxim 6 d’octubre i se’n faran dues més el 16 i el 20. Totes a les 7 de la tarda. És la contribució del Centre per mantenir viu el record d’una periodista crítica amb el govern de Putin que va ser morta a trets a l’ascensor de casa seva. Es van detenir alguns dels autors materials, però no els inductors. Fet i pastat. Que cadascú tregui les seves conclusions.
Politkóvskaia era una magnífica periodista que apel·lava a la responsabilitat cívica per denunciar les irregularitats i els excessos de la política russa i que alertava sobre la degradació de la llibertat de premsa al seu país. El seu advertiment és plenament vàlid en un moment en el qual el dret dels professionals i el dels ciutadans està amenaçat arreu per la deriva autoritària de molts països. Als Estats Units, antic paradigma de la llibertat i de la democràcia, fa quatre dies el president Trump va vetar tres mitjans (CNN, MS NOW i Político) perquè no li reien les gràcies i informaven de la seva política megalòmana i erràtica. In extremis, un jutge ha revertit la situació amb una ordre judicial.
Segons l’ONG Reporters sense Fronteres, creada el 1985, des de l’1 de gener d’enguany 25 periodistes han estat assassinats, 472 detinguts, 16 segrestats i 136 desapareguts. I el rànquing per països l’encapçala la Xina amb 114 incidències, Rússia amb 56, Síria i Birmània amb 47, Mèxic amb 39, Israel amb 35, Bielorússia amb 30, Vietnam amb 29, entre 78 països d’arreu del món. Els Estats Units també apareix a la llista, però només amb 2 periodistes detinguts.
El nostre ofici és incòmode als poders polític, econòmic i religiós i, per tant, sovint fem nosa. Una societat ben informada acostuma a ser crítica i contestatària. D’aquí l’intent de controlar el presumpte quart poder des dels altres tres, executiu, legislatiu i judicial, i també des de l’econòmic. Per això necessitem mitjans de comunicació lliures, independents i sostenibles per garantir a les comunitats dels pobles, ciutats i països una veu pròpia.
Comparteixo totalment el raonament que feia Marià Arbonès, director de Reusdigital.cat, en l’article «Els mitjans locals no són un obstacle, són una garantía» que publicava el passat 17 de juliol. I afegeixo que Reus està vivint un moment de transició pel que fa al mapa de mitjans propis. En tenim d’escrits, digitals, radiofònics i televisius, però el panorama poc té a veure amb la capitalitat indiscutible que va exercir la ciutat les últimes dècades del segle passat. D’això en fa només una vintena d’anys.
Aquest dimecres podreu escoltar una conversa amb l’alcaldessa, Sandra Guaita, a LANOVA Ràdio de Reus, en la qual li demanava, entre moltes altres qüestions, el seu parer sobre aquesta situació. Reconeixia la seva preocupació, contactes amb els responsables d’alguns mitjans locals i considerava que hi ha tres elements que s’han d’alinear indefectiblement per revertir la feblesa comunicativa. Una radiografia en la qual coincideixo: les iniciatives mediàtiques, l’aposta del teixit econòmic i el suport de totes les administracions públiques. Una disposició que es va viure als anys gloriosos de la comunicació local i que amb el pas del temps s’ha alterat per motius diversos. Reus no es pot permetre el luxe de perdre la veu pròpia i dependre de mirades i discursos de fora que si que ens poden ajudar a projectar la ciutat, però difícilment a expressar amb quantitat i qualitat el pensament, la sensibilitat, les necessitats i els desitjos dels reusencs i les reusenques. És una qüestió de mercat local i global.
Cal una reflexió profunda i honesta sobre quin model de ciutat volem pel que fa al servei de comunicació i informació, de la mateixa manera que s’ha fet o es fa sobre la seva economia, cultura, salut, seguretat, neteja i infraestructures. Posem deures als candidats per les pròximes eleccions municipals del maig de l’any vinent perquè incorporin als respectius programes electorals la seva mirada i la seva proposta per garantir que Reus continuï tenint una veu pròpia. És el millor antídot contra la demagògia i vitamina pel nervi que contribueix a reforçar el sentiment de pertinença.