La segona tanda de Camí de Sant Jaume m’ha portat fins a Lleó en direcció a Astorga. La ciutat lleonesa té similituds demogràfiques amb Reus. Nosaltres tenim 115.000 habitants i ells, 130.000. La seva comarca, Tierra de León, 204.000, i el Baix Camp, 207.000.
Però, xifres a banda, trobem una especial connexió entre Lleó i Reus a través d’Antoni Gaudí, que hi va dissenyar i construir la Casa Botines entre 1891 i 1892. Un espectacular edifici comercial i residència particular al bell mig del centre històric i social de la ciutat. És una de les tres obres conegudes de l’arquitecte reusenc fora de Catalunya, juntament amb el Palau Episcopal d’Astorga (Lleó) i El Capricho de Comillas (Cantàbria).
I la segona connexió s’estableix entre la regió històrica de Lleó i Catalunya pels desitjos vigents de reconeixement de les seves aspiracions culturals, lingüístiques i territorials.
La fotografia que acompanya aquest article recull el lema «Llión xuntu enxamas sedrà venciu», promogut per un moviment social i cultural que, des de finals del segle XX, treballa per la recuperació del lleonès, llengua asturlleonesa que encara manté uns 50.000 parlants entre les províncies de Lleó i Zamora.
Aquest moviment reivindicatiu té un esperit regionalista o autonomista, mentre que el de Catalunya ja té un clar enfocament independentista. Malgrat aquesta notable diferència sobre la relació amb Espanya, en el que sí que s’avenen és en la defensa d’una llengua pròpia i en la singularitat territorial.
Tots els cartells informatius oficials del Camí de Sant Jaume (de Santiago per ells) tenen ratllada la paraula «Castilla» del nom institucional de Castilla y León de la seva comunitat autònoma.
La regió històrica de Lleó té les arrels a l’any 910, quan ja era un regne medieval independent. El 988, Catalunya va trencar el vassallatge dels reis francesos. La negació d’aquest substrat d’orígens i personalitats diferents és la pedra a la sabata en la construcció d’Espanya des del segle XV, amb el lideratge dels Reis Catòlics, especialment d’Isabel i la seva obsessió per castellanitzar-ho tot. Castellanitzar les llengües i les idees.
El 2009, la UNESCO va considerar l’asturlleonès un idioma en perill d’extinció en presentar la nova edició de l’Atles de les llengües del món en perill. En canvi, el mateix Atles considera el català una llengua segura pel nombre de parlants i per la seva vitalitat.
Lamento no compartir aquesta afirmació optimista. Ens ha de preocupar, i molt, el retrocés de l’ús del català i les grinyolades de la immersió lingüística vigent des de 1983.
Veure la resistència de l’asturlleonès és reconfortant i inspirador. I ho tenen molt més complicat que nosaltres. L’Estatut d’Autonomia de Castilla y León recull la protecció del lleonès, però els incompliments de la Junta són habituals.
Que la Generalitat no badi. I nosaltres, al carrer i en el dia a dia, tampoc.