El Concurs de Castells sempre ha tingut alguna cosa de litúrgia. Una mena de ritual col·lectiu que et posa davant del mirall i et pregunta qui ets, què vols ser i fins on estàs disposat a arribar. Les casualitats, a més, van crear un moment idoni per a la gesta dels Xiquets de Reus, un 4 d’octubre a les 4 de la tarda començava el concurs en què descarregaríem, per primer cop, el 4 de nou amb folre de la colla.
La prèvia a la tripleta no va ser, per molt que molts ho dissimuléssim, una diada més. Minuts abans, a la rambla Nova la Marina, cap de colla, va acabar l’arenga amb un “no venim a fer res que no sapiguem, la feina està feta, sortirem de 3d9f!!” I era cert, el 3d9f ja era nostre, ja l’havíem descarregat per Misericòrdia. Però fer-lo al Concurs és una altra cosa. És fer-lo davant del país, davant de la història. És fer-lo trenta anys després del primer 3d9f descarregat en aquella mateixa plaça i això genera una expectativa que teníem el deure moral i col·lectiu d’igualar.
Entrar a la TAP no és entrar en una plaça qualsevol. És entrar en un temple, a un lloc on els castells no només es fan: es jutgen, es recorden, es comparen i, si va bé, se celebren com mai. I diumenge, quan vaig travessar aquella porta envoltat de camises i samarretes avellana, vaig sentir una cosa que feia temps que no sentia amb tanta intensitat: la certesa que aquell dia seria diferent i, Déu n’hi do si ho va ser! Recordo perfectament el moment de l’entrada anunciada per megafonia, les faixes ja mig posades, els nervis evidents, mirades que busquen complicitats i aquella remor característica de la TAP.
I ja hi érem, sortint de 3d9f, casi res. Quan els segons van pujar a la pinya i es van col·locar no van passar ni 30 segons fins que van donar el vistiplau. A la pinya érem una roca i estàvem convençuts que aniria bé. El tronc va començar a pujar, vaig sentir aquella calma estranya que només apareix quan tot encaixa. Des de la meva posició de contrafort tot es viu molt intensament i teníem un silenci serè, sense grans indicacions, el trencaclosques va encaixar a la primera! El folre, suau, respirava al mateix ritme, el tronc i la canalla estava fina, superba, i el castell avançava amb aquella elegància que només tenen els castells que estan ben parits. I quan el vam descarregar tot va prendre sentit. Trenta anys després el tornàvem a descarregar a la mateixa plaça. Un 3d9f magnífic, preludi d’una tripleta màgica.
Però el millor encara havia d’arribar… I va ser així que: “Xiquets de Reus intentarà el 4 de 9 amb folre”. Aquest moment no l’oblidaré mai. Mai. La megafonia ho va dir amb aquella solemnitat que només té el Concurs i clar, les llàgrimes ja van sortir a prendre l’aire. I jo vaig notar com se’m feia un nus a la gola. Hi ha castells que formen part de la biografia íntima d’una colla, castells que no són només estructures de força, equilibri, valor i seny, sinó metàfores persistents, espines que es claven en la memòria i que, amb el temps, es converteixen en una mena de deute emocional. Per als Xiquets de Reus, el 4 de 9 amb folre ha estat, fins diumenge, aquesta espina. El castell que sempre s’havia resistit. El castell que havíem somiat, assajat, patit, carregat, però mai, mai, descarregat.
Diumenge, a la TAP, aquesta espina es va transformar en flor, en una rosa vermella dedicada a la Mare de Déu de Misericòrdia, la nostra patrona, a la que alguns Xiquets de Reus hi vam anar a encendre ciris tot demanant la seva intercessió per descarregar-lo.
I jo, que hi era, altre cop de contrafort, vaig posar el cos, pit i ànima, vaig sentir com aquell castell antic, tossut, gairebé mític, finalment es rendia a nosaltres. I no menteixo ni exagero si afirmo que cada pis era un record a quaranta-cinc anys d’història de la colla. Cada moviment del folre era una abraçada als que ja no hi són i cada mirada del tronc era una promesa als que vindran.
El castell va pujar seriós, ferm, amb aquella tensió bonica que tenen els castells que saben que estan fent història. I quan l’enxaneta va fer l’aleta, vaig notar que les llàgrimes feia estona que rajaven. No per mi, sinó per tots. Per la colla, per la ciutat que representem, per la camisa avellana que ha vist passar generacions i que diumenge va tornar a tocar el cel.
La descarregada va ser un crit. Un crit llarg, profund, animal. Un crit i una eufòria que va durar fins a altes hores de la nit, i que fins i tot el General Prim va sentir a la seva plaça, al bell mig de Reus.
Després del 4d9f, la colla estava en un estat que només puc descriure com de transcendència. I el 5d8 va ser la confirmació que aquell dia no era un dia qualsevol. Va pujar amb una solidesa que feia goig, bellugadís però d’una sola peça, amb una canalla valenta i preciosa. Amb un toc de castells màgic, dels nostres grallers, que marcava el ritme de la tripleta.
Diumenge, a la TAP, els Xiquets de Reus vam guanyar el nostre concurs i també la certesa que no és el nostre sostre. Vam fer la millor actuació de la colla, vam fer la tripleta màgica i vam fer història. I jo, que hi era, que hi vaig posar el cos, mans, pit, veu, suor i ànima, puc dir que diumenge vaig viure una de les experiències més boniques de la meva vida castellera.
Quan vam enfilar el camí de sortida de la TAP, amb les motxilles a l’esquena, la faixa sota el braç i la camisa avellana amarada de suor i de glòria, vaig mirar enrere sabent que havíem tancat un cercle. Vam entrar en aquell temple perseguint un somni i en vam sortir havent reescrit el nostre destí. Perquè ser dels Xiquets de Reus mai ha estat només qüestió de força, d’equilibri o de valor, és el privilegi immens de formar part d’un batec col·lectiu que transcendeix el temps. Diumenge vam demostrar que les espines es poden transformar en roses, que els mites es poden descarregar i que el cel de la TAP no està tan lluny si hi pugem tots junts. Avui, la història ja és nostra. Demà, el futur ens espera. I jo, humil casteller, només puc donar gràcies per haver estat allà, dempeus, fent de roca per a la millor colla del món.
Jaume Piñol de la Mata és casteller dels Xiquets de Reus