Sec al talús de la carretera.
El xofer canvia la roda.
No estic bé al lloc d’on vinc.
No estic bé al lloc on vaig.
Per què miro el canvi de roda
amb impaciència?
Quan, el 17 de novembre de 2024, Ramon Llop i l’Antoni Giménez saludaven el públic des de l’escenari del teatre Santa Llúcia, després de la lectura del llarg i imponent poema ‘Coral romput’ de Vicenç Andrés Estellés, anunciaven que aquell era el darrer espectacle de grup teatral El trole ningú sospitava que encara restava un darrer tro de la tronada. Precipità, coincidint amb aquest espectacle Estellès la mort de l’amic i poeta Antoni Nomen, membre col·laborador de El Trole en dramatúrgia i agiprop, i esporàdic actor… El temps passa i al Ramón no li abellia ni el lloc ni la societat on havia arribat: volia situar-se, com en aquests versos de Bertolt Brecht, assegut en el talús i esperar impacient que canviïn la roda»» (el canvi de roda no deixa de ser metàfora del nou muntatge teatral). D’aquest impuls neix la proposta escènica que s’ha titulat ‘Del jove al pobre Brecht. Temps ombrívols‘. Muntatge, aquest, d’un El trole encara viu; un espectacle de la mà d’un relapse pecador del teatre, del Ramon Llop. Cal reiterear que el primer muntatge marca El Trole fou Jo Bertolt Brecht estrenat el 29 de novembre de 2013.
L’escenari del teatre reusenc Santa Llúcia convoca a conèixer un dels clàssics del segle XX: Bertolt Brecht. I, com hem dit, ho fa de la mà, en forma de repte interpretatiu, de l’actor i director Ramon Llop. El Ramon, des d’un compromís irrenunciable, si voleu modest però perseverant, ha dedicat tota la seva vida al teatre de la nostra ciutat; avui des de la marca de la Companyia El Trole el vol culminar: i ho vol fer convertint en personatge dalt de l’escena de qui més l’ha marcat intel·lectualment i estètica: vet aquí el sentit del «pobre Beltrold Brecht»…
La dramatúrgia de Brecht sovint l’associem a la seva condició de intel·lectual marxista, de fidelitat comunista; però presenta arrels més fondes, com les que arriben al mètode d’autors de la Il·lustració, com Lessing, Voltaire i Diderot… que lluny d’entretenir volien educar el poble. Contràriament al que podríem esperar, pocs personatges presenten un caràcter d’heroi positiu (potser la seva versió de ‘La mare’ de Màxim Gorki o ‘Els fusells de la senyora Carrar’ són excepció com a models de conducta); Brecht en el seu teatre èpic es decanta per personatges negatius donat que cerca un teatre èpic que desvetlli el funcionament del capitalisme en els espectadors. Aquest muntatge ofereix una panoràmica intel·ligible de tota la basta producció dramàtica de l’autor alemany, però sense caure en didactismes que solen avorrir l’espectador.
L’obra no amaga ni dissimula cap de les contradiccions que els moments històrics en que visqué Brecht li comportaren. Com manifestà en un poema:
També la ràbia contra la injustícia
fa més ronca la veu. Ai! Nosaltres
que volíem preparar el camí per a l’amabilitat
no vam poder ser amables.
Però vosaltres, quan haurà arribat l’hora
que l’home esdevindrà un ajut per l’home,
recordeu-nos
amb indulgència.
Potser aquest «vosaltres» som «nosaltres» i el nostre temps: un temps que encara no és amable; que s’aboca altre cop a la guerra. Per això cal destacar un dels aspectes més actuals que el muntatge evidencia: l’antimilitarisme del dramaturg, des del compromís juvenil dels anys de l’escola secundaria d’Ausburg d’oposar-se al patrioterisme desfermat per l’inici de la 1a Guerra Mundial fins que, precedint a la seva mort, estrena una versió pacifista i favorable a la insubmissió d»Antígona’ o modificà el seu ‘Galileu’, davant el perill cert de guerra nuclear durant la guerra freda. L’icònic «colom de la pau de Picasso» que cobria el teló de boca del «Berliner Ensemble» exposava una convicció real.
El Trole