Macaco continua reivindicant la llibertat creativa, la música feta a mà i el compromís social després de més de 25 anys de trajectòria. Dani Carbonell, que va començar tocant als carrers de Barcelona, conserva la il·lusió dels primers dies, però també una mirada crítica sobre la indústria musical i la societat actual. Abans d’actuar a Lo Submarino de Reus amb un concert íntim, el pròxim 19 de novembre a partir de les 9 del vespre, l’artista parla dels seus projectes i de les contradiccions de l’èxit, entre d’altres. També revela que ha rebutjat ofertes publicitàries milionàries i propostes de partits polítics, i relata les amenaces de mort que assegura haver rebut pel seu posicionament en diferents causes socials. Una conversa a Reusdigital.cat sobre música, principis, polarització i la necessitat de continuar creient en les persones.
Després de més de 25 anys damunt dels escenaris, què queda d’aquell Dani Carbonell que començava a fer música als carrers de Barcelona?
Queda tot. Soc una persona molt entusiasta i, alhora, intento tenir els peus a terra. Cada vegada procuro trobar més l’equilibri entre el cap i les emocions. Em considero un afortunat perquè he pogut seguir camins que sovint s’allunyen d’allò que se suposa que has de fer. Cada disc és com tornar a començar.
Hi ha una frase del meu estimat Saramago que m’acompanya sempre, que fins i tot porto tatuada: «El pare de l’home que soc és el nen que vaig ser». Resumeix molt bé la meva manera d’entendre la vida. Em sento molt més jove del que soc, sobretot perquè mantinc la il·lusió d’aquell nen. Aquest és el motor de tot: entusiasmar-te amb els projectes i aconseguir fer-los realitat, portar-los del món dels somnis al món tangible. En el fons, continuo sent aquell nen que s’il·lusionava amb el que feia.
Amb el pas dels anys, què ha canviat més: la teva manera d’entendre la música o la vida?
Totes dues coses. Hi ha aspectes que no canvien, i ja està bé que sigui així, però em considero una persona permeable i oberta a evolucionar. Si algú em proposa una idea i em convenç, tant en la música com en la vida, no tinc cap problema a canviar d’opinió. Mai m’ha interessat aquesta gent que diu que és d’una determinada manera i que no pensa canviar. M’interessen les persones que evolucionen, que tenen coses a aportar.
La vida et transforma, et posa obstacles, caus i et tornes a aixecar. També hi ha decisions de les quals et pots penedir, però no soc gaire nostàlgic. Moltes de les meves preocupacions continuen sent molt actuals, especialment tot allò relacionat amb l’activisme i el canvi climàtic.
I musicalment, cap on t’ha portat aquesta evolució?
Cada vegada reivindico més el so orgànic, fet a mà, artesanal. Crec que aquest és també el futur de molts artistes. Hi ha músics com Valeria Castro, Jorge Drexler o Rita Payés que aposten per aquesta manera d’entendre la música. Jo em caso amb el so fet a mà, amb l’artesania musical.
El teu darrer disc es titula ‘Futuro Ancestral’, dos conceptes aparentment contradictoris. Necessitem mirar enrere per saber cap on volem anar?
M’agrada molt la poesia i jugar amb les paraules. De vegades, la paraula que poses abans i després fa que brilli la del mig. ‘Futuro Ancestral’ és un títol antagònic, però que funciona en dues direccions. És com conduir amb el retrovisor: mires cap al passat, sense nostàlgia, però sempre pendent del camí que tens al davant.
Es tracta de viure un present continu, intentar ser tan feliç com puguis i mantenir-te coherent amb tu mateix. Al final, són les nostres decisions les que van construint el nostre destí.
Aquesta mirada també té continuïtat en el teu pròxim disc, ‘Arrecife de Coral’. Què ens en pots avançar?
És un pas més en la reivindicació dels cors i de la música col·lectiva. He estat a l’Àfrica, Ucraïna i Colòmbia gravant amb diferents persones per incorporar les seves veus al projecte. Per a mi, el cor és la banda sonora col·lectiva davant de tant individualisme extrem.
El disc, que sortirà l’any vinent, també anirà acompanyat d’un documental i d’un conte que formen part d’aquest mateix univers creatiu, una mena de metàfora sonora que connecta diferents territoris, cultures i veus. ‘Futuro Ancestral’ ja intuïa aquesta necessitat de reivindicar el col·lectiu, i ara la porto encara més enllà.
Reivindiques la música orgànica, els instruments i els sons d’arrel. En plena expansió de la intel·ligència artificial, correm el risc de perdre l’ànima de la música?
El canvi tecnològic que estem experimentant és enorme. Ja existeix música feta amb intel·ligència artificial i moltes d’aquestes produccions sonen igual. També passa en el cinema, amb sèries i altres productes que incorporen aquestes eines, i en plataformes com Spotify.
Però, al mateix temps, crec que està creixent l’interès per l’essència de la música. Tot és circular, tot torna. Ara, per a mi, la intel·ligència artificial ja no té tanta gràcia. Em sembla molt més sorprenent trobar un cantant amb una bona lletra i una història interessant per explicar. Això és profundament humà.
Si vols alguna cosa de veritat, acabaràs escollint persones, i aquesta necessitat sempre existirà. La intel·ligència artificial pot fer coses increïbles, tant per bé com per mal, i segurament en el futur viurem situacions molt bèsties.
A ‘Futuro Ancestral’ hi ha més ironia i sarcasme que en altres treballs. Davant d’algunes absurditats del món actual, és més efectiu provocar un somriure que expressar ràbia?
Crec que són registres diferents i que tots són vàlids. Els artistes, en el fons, acostumem a parlar de les mateixes coses, però podem fer-ho de moltes maneres. Jo tinc un imaginari molt eclèctic. Faig cançons revolucionàries, però també cançons d’amor.
Dins del meu vessant més activista, especialment en qüestions mediambientals, he publicat temes com ‘Mama Tierra’, ‘Moving’ o ‘Sube el nivel del mal’. En aquest últim, per exemple, jugo amb l’afrobeat i amb un registre més sarcàstic. També passa amb ‘No encajo’ o ‘Ovejas Negras’. Són cançons amb moltes metàfores, poesia i jocs de paraules, però que tenen un rerefons seriós.
En aquest disc em venia de gust explorar la ironia i el sarcasme, fer alguna cosa més trapella, sense renunciar a la qualitat musical ni al missatge. Al final, em deixo portar per allò que em mou en cada moment i per les coses que encara són capaces de sorprendre’m.
Has rebutjat propostes publicitàries, televisives i fins i tot de partits polítics. Quin preu té mantenir-se fidel als propis principis en una indústria on els diners i la popularitat tenen tant de pes?
A molta gent li pot semblar pretensiós, però és la veritat. Tampoc soc una persona de blancs i negres, sinó de grisos. Analitzo cada proposta amb respecte, escolto l’opinió del meu equip i després, com a capità del vaixell, he de prendre una decisió. Hi ha coses en les quals simplement no m’hi veig.
Fa un parell d’anys, una marca d’alimentació em va oferir una milionada per utilitzar la meva música en un anunci i vaig dir que no rotundament. També he rebut propostes de partits polítics per fer himnes. A més, hi ha hagut casos en què m’han utilitzat cançons sense permís, tant aquí com a Amèrica, i he hagut d’anar a judici. Amb alguns programes de televisió també he dit que no, tot i que participar-hi probablement m’hauria donat molta més popularitat.
Has arribat a pensar que aquestes decisions t’han fet perdre oportunitats o diners?
Econòmicament podria viure mil vegades millor. Estic invertint molts diners en el nou disc, en el documental i en el conte. Tot costa diners, però primer m’he d’agradar a mi mateix. Intentar agradar a tothom és la base del fracàs. Això no significa que demà no pugui acceptar alguna proposta semblant si la percebo d’una altra manera. Tots vivim amb contradiccions i ser coherent al cent per cent és impossible. Quan estàs exposat públicament, la teva imatge deixa de pertànyer-te del tot. Però jo necessito mirar-me al mirall i sentir que el camí que faig em satisfà com a persona. Per a mi, no tot s’hi val.
Macaco polaritza molt i sé que una part de la societat és escèptica amb mi. M’han dit moltes vegades que em dediqui a cantar i prou, però aquesta és la meva manera de veure el món. De la mateixa manera que respecto els altres, també demano que em deixin fer el meu camí.
Tens cançons que s’han convertit en himnes populars, però també una discografia molt experimental. Has sentit mai que l’èxit et condicionava artísticament?
Tinc un repertori molt ampli. Els meus dos primers discos eren molt alternatius i pràcticament no sonaven a les ràdios. Funcionaven sobretot gràcies al boca-orella. Després van arribar cançons com ‘Con la mano levantá’, ‘Moving’, ‘Volar’, ‘Coincidir’ o ‘Lo quiero todo’, que s’han convertit en èxits perquè la gent les ha fet seves.
És evident que, si algú no aprofundeix gaire en la meva música, potser només em coneixerà per dues cançons. Però jo soc molt canviant i, fins i tot quan alguna cosa funciona, tinc la necessitat d’explorar altres camins. Això fa que de vegades alguns seguidors deixin d’escoltar-te.
I què passa amb les cançons que no han assolit aquesta popularitat?
Hi ha cançons que no són grans èxits comercials, però que han creat un vincle molt especial amb el públic. És el cas, per exemple, de ‘Quiéreme bien’, que emociona molt la gent quan la interpreto en directe. Fins i tot rebo missatges privats de persones que m’expliquen què ha significat per a elles. Són cançons que potser no tenen una estructura convencional, però arriben molt endins.
També hi ha hagut gent de la indústria que m’ha recomanat no fer determinades coses, però precisament eren les que em venia de gust fer. De vegades sembla que tothom s’apunti als èxits, però darrere hi ha molts moments que ningú ha vist. Crec que sovint se subestima el públic. Hi ha molta gent amb sensibilitats diferents i espai per a molts registres musicals.
A Reus actuaràs a Lo Submarino amb un format íntim que anomenes ‘acústic galàctic’. Què pot passar en aquests concerts que seria impossible en un gran escenari?
Aquests concerts són molt màgics i especials. M’agrada trencar la distància entre l’escenari i el públic. Em poso entre la gent, ballo amb ells, improvisem i interpreto cançons que potser no han escoltat mai.
Aquest format em permet recuperar peces del repertori que no acostumo a tocar en els grans concerts i crear una connexió molt directa amb les persones que venen a escoltar-me. Hi ha moments molt emocionants perquè les cançons adquireixen una altra dimensió.
El concert de Reus no serà una presentació de ‘Futuro Ancestral’, sinó un recorregut per diferents etapes i formats de la meva música. M’agrada que cada actuació tingui alguna cosa d’única i que el públic també hi participi. En aquests espais petits poden passar coses que difícilment es produeixen en un gran escenari.
Sempre t’has posicionat públicament en qüestions socials i polítiques. Has sentit mai por de les conseqüències de defensar les teves idees?
He rebut moltes amenaces. Fa un temps, en un d’aquests concerts de petit format va venir un grup de nois i noies d’origen sahrauí. Jo he estat molt involucrat amb la seva terra i, en un moment de l’actuació, una noia va pujar amb la bandera sahrauí i va fer aquell crit tan característic de les dones sahrauís. Ho vaig compartir a Instagram i, si t’ensenyés la quantitat d’amenaces de mort que vaig rebre, et quedaries parat.
Molta gent em diu que van a buscar-me, i és una realitat que existeix. També em va passar en un altre concert l’estiu passat, on hi havia un grup d’israelians. Després de parlar de Palestina i reivindicar els seus drets, vaig haver de sortir de l’actuació amb els membres de seguretat. Tot això existeix i et mentiria si digués que no hi és.
Creus que hem perdut la capacitat de dialogar amb qui pensa diferent?
Considero que una part molt important d’aquesta capacitat s’ha perdut. Com podem pretendre entendre la vida sense parlar? Veig una societat cada vegada més hermètica i, si mirem l’estructura política, encara és pitjor. A Espanya i Catalunya sembla que la qüestió sigui veure qui pot fer més mal a l’altre. Hi ha un odi excessiu.
Malgrat aquest panorama, continues reivindicant la força del col·lectiu. Encara confies en les persones?
Jo crec molt en el col·lectiu, i per això el reivindico també en la música, amb el projecte dels cors. Tinc la sort de treballar amb un grup humà molt bonic, amb persones amb qui mantinc relacions professionals i personals des de fa molts anys. Crec que la clau és saber situar l’ego en un lloc més o menys saludable. Si no ho fas, és impossible construir res conjuntament.
Cal prendre decisions, escoltar-se i fer de mirall els uns als altres perquè el vaixell continuï avançant i cadascú trobi el seu lloc. L’ésser humà té una part meravellosa en la qual continuo creient, però també té aquesta necessitat de competir i d’aferrar-se a qüestions, com les banderes, que moltes vegades no ens porten enlloc. Hem de continuar creient en les persones, perquè no ens queda cap altra alternativa i perquè, malgrat tot, som capaços de fer coses extraordinàries.