Cada tardor, quan els dies s’escurcen, les fulles cauen i el fred comença a fer-se notar, Catalunya es prepara per a una de les seves tradicions més arrelades: la Castanyada. L’olor de les castanyes torrades que els col·legis i entitats couen i venen a diferents punts de Reus, els panellets als aparadors de les pastisseries i fleques, els moniatos acabats de fer i les trobades familiars formen part d’un paisatge sentimental que va molt més enllà de la gastronomia. La Castanyada és memòria per als que no hi són, és cultura popular i, per què no, identitat nacional. És, en definitiva, una manera de ser i de viure que hem rebut de generacions passades i que tenim la responsabilitat de transmetre a les que vindran.
I, no obstant això, la salvaguarda d’aquest patrimoni cultural és cada cop més complexa a causa de la comercialització global del Halloween. L’objectiu no és rebutjar les influències externes, ja que la cultura no és estàtica, sinó evitar que substitueixin els nostres referents fins a fer que els infants identifiquin una carabassa abans que una castanyera. Al capdavall, la responsabilitat de protegir les nostres tradicions recau exclusivament en nosaltres.
L’origen exacte de la Castanyada no és del tot clar, però el costum de celebrar aquesta diada està documentat des de fa segles. Una de les explicacions més conegudes, de la qual Joan Amades també ha parlat, la relaciona amb els campaners que, la nit de Tots Sants, tocaven les campanes per recordar els difunts i convocar els fidels a la pregària. Després d’hores de feina, reposaven menjant castanyes i altres fruits de temporada, sovint acompanyats d’un traguinyol de vi. Amb el temps, aquell ressopó hauria anat adquirint una dimensió col·lectiva fins a convertir-se en una celebració popular. Els panellets també formen part d’aquest univers (gastronòmic) de tradicions vinculades a Tots Sants. Elaborats tradicionalment amb ametlla i sucre, s’han relacionat amb els antics àpats familiars en record dels difunts i amb possibles ofrenes funeràries.
I és precisament en tot això on trobem el valor de la Castanyada. Les castanyes, els panellets i els moniatos ens connecten amb una manera de viure vinculada al calendari, a la terra, a la família i al record dels qui ens han precedit. Són costums que han anat passant de pares a fills, de padrins a nets, de les places als menjadors de casa.
Halloween, en canvi, s’ha convertit en un fenomen comercial i cultural d’abast internacional. Les disfresses, les carabasses, les festes temàtiques i el famós ‘trick or treat’ han conquerit escoles, comerços i carrers. La seva popularitat, impulsada també per la indústria audiovisual i les xarxes socials, és innegable. Però no podem ignorar que aquesta expansió es produeix en un context en què les cultures, com la catalana, sovint han de fer un esforç extraordinari per mantenir la seva presència pública (més encara, si els governs dilueixen el fet identitari i tradicional). Les grans indústries culturals disposen de recursos, aparadors i una capacitat de difusió que les nostres tradicions populars no tenen. Si, a més, nosaltres mateixos deixem de donar-los valor, el resultat és previsible.
No és una qüestió de prohibir Halloween. Qui vulgui disfressar-se, decorar una carabassa o celebrar una festa temàtica és ben lliure de fer-ho. El problema apareix quan allò que és nou i global es converteix en protagonista absolut, mentre que allò que és propi i genuí queda relegat a una activitat residual a l’escola o a una fotografia a les xarxes socials. Podem celebrar Halloween i continuar fent la Castanyada. Podem gaudir d’una festa importada sense renunciar a la nostra. Però, si hem de triar quina volem transmetre amb orgull a les noves generacions, no hauríem de tenir cap dubte. Perquè no podem estimar allò que no coneixem. I difícilment transmetrem allò que nosaltres mateixos hem deixat de practicar.
Sabeu, els qui m’heu llegit algun cop, que soc un fan declarat de Plats bruts, i fa pocs dies, veient l’episodi ‘Tinc castanyes’ (motiu pel qual avui escric aquest article), tornava a posar sobre la taula, des de l’humor i la ironia, aquest univers tan nostre i aquesta dicotomia entre la Castanyada i el «Wendolin» (com anomena el Ramon Halloween). Que un episodi com ‘Tinc castanyes’ continuï generant records i converses ens recorda que les tradicions no sobreviuen únicament perquè les institucions les protegeixin. Sobreviuen perquè la gent se les fa seves, les incorpora al seu dia a dia i les transmet amb naturalitat. Potser aquesta és una de les millors lliçons que podem extreure’n: per preservar la cultura catalana no n’hi ha prou amb reivindicar-la solemnement un cop l’any. Cal viure-la i aconseguir que continuï formant part de la nostra quotidianitat.
Mantenir les tradicions catalanes no és una mirada nostàlgica al passat. És una manera de garantir que el futur també tingui arrels. Una societat que oblida les seves expressions culturals perd una part de la seva personalitat, de la mateixa manera que una llengua que deixa de parlar-se perd espais de vida. De fet, hi ha una frase mítica de Mahatma Gandhi que parla exactament d’això: «No vull que casa meva estigui envoltada de murs per totes bandes ni que les meves finestres estiguin tancades hermèticament. Vull que la cultura de tots els països entri a casa meva amb la màxima llibertat possible. Però em nego a ser enderrocat per cap d’aquestes».
No es tracta de viure permanentment ancorats en el passat, sinó d’avançar sense perdre el fil que ens uneix a la nostra història. La modernitat no hauria de ser sinònim d’uniformitat cultural. Al contrari, en un món cada vegada més globalitzat, tenir una identitat pròpia, conèixer-la i compartir-la és un valor afegit. Catalunya ha sabut conservar al llarg dels segles un patrimoni extraordinari de festes, costums, llengua i cultura popular. Però cap d’aquestes expressions no té garantida la continuïtat si les noves generacions deixen de reconèixer-s’hi. Les tradicions no desapareixen necessàriament perquè algú les prohibeixi (no les hem perdudes en quaranta anys de dictadura…); de vegades, simplement, deixem de practicar-les fins que un dia ja no sabem ni per què existien.
Aquest Tots Sants, quan comprem una paperina de castanyes, compartim uns panellets o recordem les persones que ja no són amb nosaltres, pensem també en el significat d’aquests petits gestos. No són només aliments de temporada. Són una part de la nostra història, de la nostra manera d’entendre el temps i de la nostra identitat col·lectiva. Que cadascú celebri les festes que vulgui. Però que mai no ens faci vergonya celebrar les nostres. Que Halloween no ens faci oblidar la Castanyada, que les carabasses no desplacin les castanyes i que els nostres infants creixin sabent que, abans que arribessin les modes globals, aquí ja teníem una manera pròpia de celebrar la tardor.
Perquè un país també es construeix al voltant d’una taula, en una plaça, davant d’una paradeta de castanyes o compartint uns panellets amb la família. Això és perquè, al capdavall, preservar les tradicions no consisteix només a recordar d’on venim, consisteix a decidir què volem continuar sent.
Bona Castanyada i un Tots Sants ple de bons records.