L’atzar ha provocat que hagi viscut tota la vida en el mateix barri de Reus. Es pot dir que, exceptuant el temps de la universitat, la meva biografia s’ha desenvolupat en el triangle dels carrers de Benidorm, Peniscola i, ara, a l’avinguda de Pere el Cerimoniós. Tot i ser una zona relativament cèntrica i prou còmoda, el barri de La Pastoreta no és estèticament el millor de la ciutat. En tractar-se d’una àrea densament poblada, amb grans blocs de pisos, les vies públiques no evoquen ja els horts, les granges ni els masos originaris de la zona. De fet, aquest barri té força coses que no m’agraden però el temps t’acaba reconciliant amb l’espai que habites. I és que, en qualitat d’antiga resident de la zona, no hi ha carrer que no em suggereixi retalls de la vida viscuda i dels que ja no hi són. En aquest sentit, és inevitable que quan transiti pel carrer de Benidorm no recordi la fruiteria de l’avi, l’antiga fleca dels Cardús, o les naus desaparegudes a les quals anava a comprar amb la iaia. Quan ens vam traslladar a viure al carrer de Peníscola, l’actual avinguda de Sant Bernat Calvó era encara de terra i hi havia antics masos abandonats amb alguna construcció singular. No sabria descriure que em cridava tant l’atenció d’aquella avinguda sense asfaltar però, per mi, té un alt contingut evocador.
Quan encara era un descampat pendent d’urbanitzar, un altre record em trasllada a l’actual petit parc del carrer de Bahia Blanca on l’àvia deia que anàvem al camp per menjar ametlles. Més cap a Misericòrdia, a l’entorn de l’actual carrer de Miami, hi havia una granja on anava amb les cosines a comprar ous i aprofitàvem per passejar-nos de forma indolent. Podria continuar evocant indrets, persones o memòries que em retornen a un temps anterior… Evidentment, bona part de tots aquests espais han desaparegut i, segons com, tampoc els trobo a faltar. És normal que la ciutat es faci més gran i entenc que formen part d’un passat que no torna. Cadascú en té el seu.
De tots aquests indrets, però, hi havia un petit reducte arquitectònic que, contra pronòstic, encara resistia, una pervivència del barri de la infantesa que semblava suspesa en el temps: el Mas del Blasco. Una petita i modesta masia de la qual fins fa quatre dies ni tan sols en sabia el nom. No em calia, perquè sempre havia estat allí i pensava, ingènuament, que hi seria per sempre. Encaixonat entre els carrers de la Costa Brava i Bahía Blanca, el maset havia sobreviscut a la voràgine urbanística de l’entorn gairebé sense pèrdues de consideració: només s’havia construït un bloc en una de les seves cantonades. Sembla mentida que, fins ara, aquella edificació i una finca prou àmlia es mantingués encara amb una bassa intacta i plena d’arbres i flors on cantaven els ocells i es refugiaven els gats. Tan sols a quatre passes, ara hi ha una mesquita, un signe de com la ciutat de la infantesa ha anat evolucionant.
Com afirmo, el Mas del Blasco era el petit miracle d’un barri densament poblat, amb greus problemes d’aparcament, sense centre cívic i on, una bona part dels residents, continua fent vida en els bars de tota la vida.
Fa una setmana, vaig observar que, finalment, el destí urbanístic havia impactat de ple al cor de Mas del Blasco. D’un dia per l’altre, han començat a arrencar els arbres i sembla que el supervivent maset del barri té (ara sí) els dies comptats. Desconec el procés urbanístic pel qual aquesta edificació dels anys trenta del segle XX i el seu entorn estan amenaçats però ho lamento profundament. I no en soc l’única, altres coneguts del barri m’han manifestat també el seu malestar. És clar, hi viuen a prop i canviaran l’actual cant dels ocells per nous blocs de pisos idèntics als que omplen tot el nostre barri.
És ara que lamento no haver-me interessat abans per la història d’aquest racó del barri, per no haver conegut les persones que hi van viure. A partir d’ara, aquest tram se sumarà a la resta de records passats: només podré evocar-lo des de la memòria.
Deia el poeta Charles Baudelaire que «la forma d’una ciutat canvia per desgràcia més de pressa que el cor d’un mortal». Probablement, sigui veritat. No sé per què però em semblava indigne que aquest modest tros del meu barri de tota la vida s’acomiadés en silenci, sense que ningú el planyi mínimament. Mas del Blasco, et trobarem a faltar!