El projecte d’urbanització d’El Passeig Nord de Reus dorm el somni dels justos i s’ha acabat convertint en un dels forats negres de l’urbanisme de la ciutat, amb remotes possibilitats que es desbloquegi.
La zona ha tornat a ser notícia aquests últims dies pels esvorancs apareguts al vial mal asfaltat que uneix la carretera de Castellvell amb el passeig de la Boca de la Mina. Val a dir que algun dels forats ja era visible fa més de dos anys. A poc a poc s’hi van anar fent pedaços, impedint la circulació per trams amb la col·locació de blocs de formigó anomenats New Jersey, en record de l’estat nord-americà on es van inventar als anys cinquanta del segle passat.
Blocs similars, però plens d’aigua o sorra, també els trobem a les obres de les carreteres i autopistes. També s’utilitzen els d’argamassa com a barrera de seguretat davant de comissaries policials, edificis públics i passejos. Han estat nyaps que no han evitat la progressiva degradació del Passeig Nord, fins que l’Ajuntament s’ha vist forçat a tancar al trànsit el ramal que va de la carretera de Castellvell cap al nord-est del municipi per buscar l’origen dels clots i determinar-ne la solució.
Les brigades municipals, en contacte amb Endesa, Aigües de Reus i RENFE, treballen per aclarir el misteri que aporti llum per recuperar la normalitat. Mentrestant, la plataforma veïnal Salvem el Passeig Nord reclama accions perquè la tranquil·litat torni a la gent que viu a la Boca de la Mina, a part del barri Gaudí i al voltant dels centres educatius Mowgli, Institut Domènech i Montaner i escola dels Ganxets. Fonts municipals asseguren que la pau i la reobertura arribaran al desembre, després d’omplir amb terra els esvorancs, tot i que sense asfaltar-los.
Arribats a aquest punt, el que sembla exigible és que sigui una solució sòlida, amb les màximes garanties que no es tornarà a esfondrar el vial. Encreuem els dits perquè es compleixi el calendari nadalenc i no es produeixin incòmodes pròrrogues. Han passat més de dos anys des que es va detectar la primera incidència i només queden set mesos per al final del mandat municipal. I la veritat és que la gestió de tot plegat no ha estat presidida precisament per la celeritat.
I un cop resolt el problema, esperem, quedarà pendent què s’ha de fer amb el projecte del Passeig Nord, que es va presentar el 2003 amb la idea de fer un gran eix viari d’expansió de Reus de més de dos quilòmetres i seixanta metres d’amplada. Havia de tenir dues calçades, voreres i un carril bici, amb zones verdes i previsió de blocs d’habitatge de poca alçada que l’havien de convertir en el que s’anomenava «ciutat jardí».
Un projecte de l’època en què el regidor d’Urbanisme era el republicà Jordi Bergadà, malauradament desaparegut, i l’alcalde era el socialista Lluís Miquel Pérez. Eren temps del tripartit.
L’empitjorament del context econòmic general, els canvis del planejament urbanístic i els retards i indecisions polítiques successives el van convertir en un «marró». Una carpeta desada a l’armari dels temes pendents, mentre fa vuit anys que el darrer govern del convergent Carles Pellicer i l’actual de la socialista Sandra Guaita van decidir prioritzar el creixement del sud de la ciutat, oblidant el nord.
Només entre els anys 2018 i 2019 es van plantejar algunes idees per desenvolupar trams del Passeig Nord per connectar amb les pistes de tenis del Reus Deportiu i l’escola La Vitxeta, per descongestionar l’avinguda Onze de Setembre. Res. Paper mullat. El pes demogràfic del sud ha guanyat al del nord. No tinc les dades exactes, però està clar que hi ha més electors de la plaça del Mercadal cap a mar que no pas cap a la muntanya.
El projecte del Passeig Nord, com en el final de la pel·lícula ‘A la recerca de l’Arca perduda’ (1981), és probable que el trobem en un magatzem secret on es guarden altres «Arques de l’Aliança», espectaculars, però prohibides als ulls dels mortals. Malaguanyats diners.
Algunes hipòtesis apunten als episodis de sequera i de pluja intensa com a responsables dels esvorancs del Passeig Nord. Jo no descartaria un tercer element, conseqüència de la tendència de les administracions públiques a mirar cap a una altra banda quan comencen els problemes, fins que la tossuda realitat els fa reaccionar. L’exemple del drama de Rodalies a Catalunya n’és una bona mostra.