Aquest estiu es posava a l’abast del públic el volum ‘Teatre reunit (1970-2026)’, de Ramon Gomis —metge i escriptor, escriptor i metge—, una de les persones més actives i polifacètiques del món literari reusenc. El llibre, d’Arola Editors —experts en la publicació de textos de teatre i literatura dramàtica—, aplega les catorze peces escrites per Gomis dins aquest gènere, unes poques de les quals havien restat inèdites fins ara. Les precedeix un pròleg, signat per Francesc Foguet i Boreu —filòleg especialista en teatre català modern i contemporani—, completíssim i de lectura imprescindible, si volem saber tot el que concerneix el nostre autor, tant en l’aspecte professional com literari. Per exemple, a les primeres pàgines, trobem una dada que ens serveix per entendre com s’inicia l’estret vincle de Ramon Gomis amb el món de la dramatúrgia: als 14 anys comença a familiaritzar-s’hi, a través d’una representació escolar, i als 16 ja col·labora en temes teatrals amb Lluís Pasqual —un altre insigne reusenc, el prestigi del qual ultrapassa qualsevol frontera— quan aquest només en tenia 11. Des d’aleshores i fins avui, la complicitat entre ambdós no ha fet més que consolidar-se i convertir-se també en una estreta amistat.
De cada obra, en una cronologia establerta per l’autor, tenim informació sobre la primera publicació —si és el cas— i, si va ser estrenada, sobre la data i el lloc, els actors i les actrius, etc., a més de qualsevol altra dada que l’autor hagi considerat convenient que hi constés. És una manera de resseguir, per exemple, les peripècies de ‘Sopar al jardí’, que per una sèrie de circumstàncies no va arribar a estrenar-se.
El teatre de Ramon Gomis, que ha rebut diversos premis i es caracteritza, en conjunt, per la pluralitat temàtica i per una diversitat de mirades, es conforma en tres etapes, la primera de les quals s’estableix entre 1970 i 1976 i conté una trilogia i una peça breu; la trilogia, retaule crític de les classes populars catalanes, situa l’acció al Baix Camp: pagesos (‘La petita història d’un home qualsevol’), pescadors (‘Vermell de xaloc’) i obrers (‘Llumí d’or’). En totes tres obres, el conflicte individual té una dimensió col·lectiva ineludible, “d’inspiració marxista”, segons Foguet. Vint-i-vuit de juny, el text breu, és un divertimento que té lloc en una data molt significativa per als reusencs: el dijuni de la Festa Major.
Després d’una dècada de sequera teatral, en què tanmateix Gomis va escriure, i publicar, narrativa i assaig, arriba la segona etapa (1987- 1993) amb una nova trilogia: obres més introspectives, d’abast generacional i polític —i una certa frustració pel fracàs de la utopia marxista… Parlem de ‘Capvespre al jardí’, ‘Al fil de la mar’ i ‘El mercat de les delícies’.
Finalment, la tercera etapa s’inicia el 2003 i inclou totes les obres escrites fins al 2026; però Gomis no gosa dir que ja ha tancat el cercle: “M’ho passo bé escrivint”. En aquests anys, set títols: dos monòlegs breus i cinc peces més extenses. ‘L’espiadimonis’ i ‘Sopar al jardí’ reprenen algunes de les temàtiques de ‘Capvespre al jardí’ (1987). ‘Retorn a Betlan’ i ‘Només els corbs van tips’ formen un díptic sobre la Guerra Civil i els estralls causats en l’àmbit familiar. I ‘Un minut de silenci’ és una recreació del Woyzeck de Büchner, una lectura actual, centrada en la violència de gènere. Temes que preocupen l’autor perquè ens interpel·len de manera molt directa.
De la presentació del proppassat dilluns, 2 de novembre, al Centre de Lectura, no caldria que en parlés, perquè ja se n’han escrit dos o tres articles a la premsa local i, a més a més, es pot recuperar l’acte a través del canal de YouTube de l’entitat. Però vull destacar el de Josep Baiges —i recomanar-ne la lectura—, publicat en aquest mateix diari, amb el títol ‘Ramon Gomis, patrimoni reusenc’. És un article carregat de raó i em costa seleccionar-ne només una frase per animar-los a llegir-lo, tot i que intueixo que la majoria dels habituals d’aquest diari ja ho han fet; al final em decideixo per aquesta: “Potser un dels exercicis més necessaris és, precisament, aprendre a valorar en tota la seva dimensió les persones que contribueixen a fer de Reus un espai de creació, pensament i cultura”. I ja està tot dit.
Fina Masdéu és filòloga.