Veient els capítols de la tragicomèdia en què els polítics han convertit el lloc on treballen —i a la qual assistim cada dia—, que fan riure, plorar, emprenyar-se o al·lucinar pensant si el que passa pot ser veritat o no, o bé optar per ignorar-ho i deixar-ho córrer tot plegat, però a la qual, si volem estar mínimament al dia del que ens envolta, ens hi fan assistir… potser ja ha arribat l’hora de començar a analitzar de prop si determinats polítics són realment dignes representants de la ciutadania. O si la tasca de determinats cossos policials, fiscalies i jutjats —que haurien d’estar destinats a vetllar per la seguretat, la tranquil·litat i la justícia de tothom— compleix de veritat amb la seva raó de ser, o si, amb les seves accions i decisions, no acaben essent sinó instruments col·laboradors que, finalment, resulten decisius per a moviments partidistes dels quals n’haurien de quedar totalment al marge.
A partir d’aquest preludi, no pot quedar en no-res allò que ha representat una acusació, i en molts casos fins i tot l’empresonament, de determinades persones. I que, passat un temps —quan el mal personal, social i professional ja està fet—, resulta que tot plegat queda en paper mullat…
No poden quedar impunes uns atestats policials fets a base de retalls de notícies de premsa, presumpcions, sospites o, directament, mentides i muntatges amb un fi concret, en molts casos no relacionable amb cap presumpció de delicte, només per un «ser vos qui sou».
No pot esdevenir el més normal del món que, amb una llei d’amnistia consensuada al Congrés i publicada al BOE, els únics que se n’hagin beneficiat ipso facto i sense objeccions siguin precisament aquells que es van comportar irracionalment, deixant la impressió que és més delictiu pensar i actuar pacíficament de manera diferent, que no pas comportar-se violentament —en alguns casos, gairebé salvatgement— encara que sigui obeint ordres.
Per als altres, sembla que aquesta llei es pot estirar cap aquí o cap allà, o bé interpretar segons convingui, perquè no s’apliqui, sense tenir en compte que és la justícia, de retruc, qui perd tota la credibilitat davant de la ciutadania.
I és que no estem parlant de detalls més o menys vistosos o transcendents, sinó de lleis que són d’obligat coneixement, respecte i compliment per a tothom. Sembla, però, que això no val —precisament— per a aquells que en són els principals responsables d’aplicar-les.