Es tracta d’un reportatge acadèmic, per a la universitat, elaborat a finals de 2020-principis de 2021
Entendre uns anys concrets d’una publicació sense conèixer el seu passat més recent és com voler aprendre a multiplicar sense saber sumar. Impossible. La dècada dels 70 va ser una època força viva per a la Revista del Centre de Lectura. Com es va arribar a aquest punt? Què, o qui, va impulsar la revista dels joves?
No s’entén la història del Centre de Lectura sense la figura d’Enric Aguadé Parés, un home de caràcter conservador que tenia una bona relació amb les autoritats franquistes i s’estimava el Centre. Va ser batlle de Reus durant uns dies just després de la caiguda de la ciutat en mans feixistes. El seu amor cap a l’entitat va fer que segellés les portes d’aquesta per tal d’evitar, així, el saqueig i possible eliminació de tot el que guardava dins. L’Alzamiento i els primers anys de la dictadura van suposar una pausa en l’activitat de l’ateneu de gairebé deu anys.
Gràcies a la insistència d’Aguadé i la seva proximitat amb els poders civils, l’any 1948 es va produir la reobertura del Centre i, quatre anys després, l’inici de la quarta etapa de la Revista del Centro de Lectura, en castellà, sense cap mena de dubte. El català era quelcom anterior a l’etapa franquista.
Motivació 0
Els primers anys des que es va iniciar la represa van ser durs per a un Centre que mancava de socis, de diners i de vitalitat. No es vivia amb il·lusió cap projecte, ni tan sols la revista. No es podia considerar una revista com a tal, era més una mena de butlletí del Centre de Lectura, una «bassa d’oli» –per a Andreu Pujol, qui hi va col·laborar als anys 70– plena de bones paraules que relataven les activitats de les Seccions del Centre.
Aquest esperit pla i gairebé inexistent va començar a trontollar a finals dels anys 60. A mitjans d’aquesta dècada es va instaurar el primer consell de redacció per a la revista. El director continuava sent el president del Centre, encara el senyor Aguadé, però les coses començaven ja a canviar. La revista la confeccionaven personalitats diverses, com ara el doctor Vallespinosa o Ramon Amigó, sempre sota l’okay del president.
El català exclamava retorn
En aquest petit grup s’amagava una il·lusió, un desig trencador: aconseguir la recatalanització de la publicació. Aquest somni es va fer realitat sota la lupa d’un Ministeri d’Informació i Turisme que demanava explicacions i amenaçava amb la possibilitat de censurar la revista. Tothom sabia que, si tractava temes merament culturals i no manifestava opinions polítiques contràries al règim franquista, els números continuarien sortint. Durant els últims anys de la dictadura, importava més la imatge que donés l’Estat a la resta de països que la publicació en català –sota un títol en castellà– d’una revista amb una difusió d’uns 2.000 exemplars, un per a cada soci de la institució.
El juny de 1968 va morir Enric Aguadé. Van quedar buides dues butaques: la de president del Centre de Lectura i la de director de la revista, fins aleshores ocupades per una mateixa persona. Després de la provisionalitat d’uns mesos de Josep Blanch Massó com a president de l’ateneu, va arribar el que l’escriptor Xavier Amorós considera «el moment del canvi», el relleu en la directiva per part de l’ebenista Emili Argilaga Ripoll.
El veritable renaixement
Per primera vegada en molt de temps, el Centre tenia projectes amb una ànima fructuosa i plena d’energia. Qui, o què, va frenar moltes d’aquestes idees? La necessitat de diners, un dels problemes que arrossegava la institució any rere any. Malgrat això, la il·lusió no s’aturava i es va començar a crear una xarxa ferma i forta amb objectius clars i cohesionats al voltant del Centre.
A l’inici de la dècada dels 70, Xavier Amorós va esdevenir director de la revista. Una figura que va aplegar a un conjunt de joves universitaris, molts d’ells integrants del grup de teatre La Tartana, com per exemple, l’actual endocrinòleg Ramon Gomis o la historiadora Rosa Cabré.
Aquest grup va dinamitzar la revista, ells volien tractar temes culturals i socials i deixar enrere un passat oficiós del Centre. Xavier Amorós era director per ser el més gran del nucli dur de la revista, però darrere seu estava la figura de Ramon Amigó, un home que, malgrat el seu esperit de catalanitzar la revista, no pretenia arriscar-se i anar molt més enllà. Això xocava a la gent més jove.
A poc a poc van anar publicant articles i van crear un comitè de direcció, en el qual Ramon Gomis va ser redactor cap. Era un grup molt divers, discutidor i interdisciplinari, format per Claudi Arnavat, Joaquim Mallafrè o Montserrat Roig, entre d’altres. Era «la revista dels joves».
Les coses havien de canviar
«Fugir del reusenquisme de campanar», segons Rosa Cabré, era la idea que tenia aquest grup, que va arribar per canviar les coses. Ells volien potenciar aspectes reusencs i del Camp de Tarragona amb una connexió catalana i, fins i tot, europea. No deixar de banda allò local, però sí deixar enrere la visió localista. Ja feia molt que només es parlava del Centre, i això no era suficient.
Gomis explica que al teatre hi havia més censura que a la revista perquè les representacions teatrals arribaven a més gent. El mateix passava amb el Cineclub del Centre, que durant gairebé tota la seva vida l’està tirant endavant Venanci Bonet.
Malgrat tot, hi va haver moments de tensió per qüestions d’ordre municipal, més que per part de la censura del règim. I és que a vegades es tractaven temes monogràfics, com ara la construcció del pàrquing de la plaça Prim, que qüestionaven les decisions del govern local.
Un xoc per al projecte
Emili Argilaga va morir l’any 1973 i, amb ell, gran part de l’esperit de canvi i transformació. La seva mort va ser un cop cap al Centre. No obstant això, «la revista dels joves» va continuar un parell d’anys més, quan l’ànima i el projecte comú es va dissoldre. El president de la institució va ser Ramon Amigó fins al juny de 1975. Tot seguit, es van presentar dues candidatures: la renovadora de Ramon Gomis i la continuista de Ramon Oteo. Fos qui fos el president, hi hauria sectors que no ho haguessin vist correcte o apropiat. Finalment, ambdós candidats es van retirar i es va optar per un president de consens, el llavors president de la seu d’Òmnium Cultural a Reus, Jordi Escoda i Vilà.
A causa de la «derrota» electoral del sector transformador de Gomis, les dificultats econòmiques per tirar endavant la revista i els projectes individuals de cadascun, l’etapa Amorós va posar punt final. En aquest moment va ser quan la presidència, amb el compromís ferm de Joaquim Mallafrè i altres, com ara Antoni Nomen, van continuar llançant exemplars.
L’últim alè
«Una colla vam beure cava!», recorda l’expresident Escoda quan es parla de la mort de Franco. Aquesta va suposar l’increment de socis del Centre i, conseqüentment, del nombre d’impressions de la revista durant l’etapa Mallafrè. Una etapa que va aconseguir grans col·laboracions, com la de Joan Brossa, però que mancava d’objectiu comú, compromís, lideratge fort i, com és evident, mancava de diners. Una etapa que va culminar l’any 79. Una etapa on sembla que la política del règim del 78 va acabar eclipsant una revista de caràcter cultural.
L’Ateneu Barcelonès de Reus, «una joia» per a Xavier Amorós, un racó de la ciutat ple d’art… això és el Centre de Lectura. El seu record queda plasmat en una revista que s’ha tirat endavant intermitentment, i amb clarobscurs, des de l’any 1883. Una revista que va de la mà del Centre. L’una és el mirall de l’altre. No s’entén l’una sense l’altre.
I ara, què és de la revista?
Es troba en la seva novena etapa, quan ha iniciat la seva plena digitalització, que permet introduir contingut audiovisual. És com un blog, però amb contingut de revista. Un contingut més extens que abans –i consensuat per a cada número– gràcies al fet que ja no es té la despesa de paper de què consta una revista física. La seva publicació és quadrimestral.
L’objectiu és «escriure per fer Centre de Lectura, per fer Reus, però, en el fons, per contribuir al món global», explica l’actual directora de la revista, Agnès Toda. I és que cada número tracta un tema diferent perquè «arribi a molta gent» i les col·laboracions siguin enriquidores, l’ideal per a un Centre que obre les seves portes al constant coneixement.