El dia 18 de setembre de 1973, Reus es va despertar sense Cipriano Martos. La seva mort, provocada per la ingesta d’un corrosiu a la caserna de la Guàrdia Civil, va passar desapercebuda als diaris oficials, va ser silenciada pel règim.
Reus als anys 70
Des d’un ajuntament designat pel govern central fins a famílies clarament d’esquerres que es mantenien en silenci; Reus -igual que tot Espanya- estava oficialment sota règim franquista. Segons explica la historiadora Montserrat Flores, tot i que la ciutat havia tingut sempre una gran vitalitat ideològica, aquesta es va veure interrompuda l’any 1939, quan el franquisme va tancar tots els locals i espais de trobada que eren considerats punts de debat i intercanvi d’idees, fet que va forçar que qualsevol activitat antifranquista es mantingués en la clandestinitat.
Cipriano Martos va morir a Reus el 17 de setembre de l’any 1973, i cap mitjà oficial en va fer ressò. Només alguns mitjans clandestins com Vanguardia Obrera en van parlar, però eren mitjans de molt baixa difusió. Tal com comenten la mateixa Flores i l’escriptor del llibre ‘Caso Cipriano Martos: Vida y muerte de un militante antifranquista’, Roger Mateos, aquests mitjans estaven enfocats a un públic concret i ja polititzat i, com que aquestes publicacions no es trobaven als quioscos, només la gent que estava en aquesta mena de «circuit tancat» va tenir accés a la notícia. «Aquesta manca de difusió també va ser una estratègia de silenciament que va contribuir a l’oblit del cas durant dècades», afegeix Mateos.
Sumat a això, la «por generalitzada» -que també es patia dins de casa- que comenta Montserrat Flores, va fer que molta gent coneixedora de la història no expliqués el cas obertament. El franquisme havia aconseguit que la gent considerés que tenir qualsevol connexió amb moviments dissidents podia comportar represàlies; el silenci esdevindria, tal com ho defineix Flores, una «forma de supervivència». Així, moltes històries com la de Cipriano Martos van passar desapercebudes per gran part de la població. El règim, a més dels vençuts, va crear una «generació d’ignorants», declara la historiadora reusenca, perquè no tan sols la majoria de gent no gosava participar en moviments antifranquistes, sinó que la població ni els coneixia.
La història de Cipriano Martos
Cipriano Martos Jiménez (1942-1973) era un jove nascut a Maldonadillo, una petita localitat de Granada. Fill d’una família humil, com la majoria de gent de la zona estava destinat a treballar al camp. No obstant això, la seva vida va agafar un rumb completament diferent quan va decidir emigrar a Catalunya durant l’època franquista, buscant un futur millor.
Tal com s’explica en el llibre de Roger Mateos, ‘Caso Cipriano Martos: Vida y muerte de un militante antifranquista’, Martos va establir-se primer a Sabadell, una ciutat que, tal com apunta la historiadora Montserrat Flores, li va permetre «adquirir consciència» sobre la repressió del règim franquista, ja que Sabadell era una ciutat industrial amb focus de lluita obrera. Aquesta presa de consciència el va portar a afiliar-se al Partido Comunista de España (Marxista-Leninista), que lluitava activament contra la dictadura i al qual li va dedicar la seva vida al complet. Diversos testimonis recollits al llibre el descriuen com un «noi tendre, sensible i mancat de pulsions violentes», una imatge que contrasta amb la repressió brutal que acabaria patint.
Cipriano Martos va actuar amb el partit comunista principalment al Vallès i el Barcelonès, on participava en activitats clandestines com la distribució de material de propaganda. Aquesta activitat, no exempta de risc, va fer que es convertís en una figura reconeguda per les autoritats franquistes, que ja seguien els seus passos. Davant d’aquesta pressió, es va decidir traslladar-lo al Camp de Tarragona, concretament a Reus, per establir una nova cèl·lula comunista a la ciutat.
Tal com explica la periodista Isabel Martínez en l’article ‘Cipriano Martos, punt i a part d’una lluita’, a causa d’una acció realitzada a la fàbrica Punto Blanco d’Igualada, la Guàrdia Civil acabaria seguint la pista dels membres del PCE (m-l) de Reus, als quals s’acabava d’incorporar Martos. En primer lloc, es va produir la detenció d’un dels seus camarades, Pascual Carrilero, i al cap d’un parell de dies Cipriano Martos quedaria també detingut.
La Guàrdia Civil pretenia que els arrestats els donessin els noms dels seus camarades, i aquests no ho farien tot seguint les estrictes regles del partit. El 27 d’agost de 1973, després de més de 48 hores d’interrogatori i tortures en les quals Cipriano es negava col·laborar, el granadí va ingerir un líquid corrosiu que, tal com es comenta en el llibre, li va afectar greument el sistema digestiu, cosa que faria que l’acabessin traslladant a l’Hospital Sant Joan de Reus que, aquell moment, «no estava equipat per atendre un cas tan greu com el de Cipriano», destaca Mateos.
Cipriano Martos va passar els seus últims dies vigilat constantment per una parella de guàrdies civils perquè no pogués escapar de l’hospital. «Va estar retingut durant 21 dies, agonitzant, fins que va patir una hemorràgia interna mortal el 17 de setembre de 1973«, afegeix l’escriptor.
La família de Cipriano Martos, que vivia a Granada, havia perdut el contacte amb ell sis mesos abans de la seva mort. Quan van rebre la notícia de la seva defunció, van decidir viatjar a correcuita fins a Reus, travessant tota Espanya en un taxi amb la por que, en arribar a la ciutat, el cos de Martos ja hagués estat enterrat.
El 20 de setembre de 1973, la mare i dos dels seus germans van arribar a l’hospital a primera hora del matí, però la Guàrdia Civil els va impedir accedir al recinte. «Els van retenir, els van empènyer i els van impedir acomiadar-se de Cipriano», explica Roger Mateos. Poc després, les autoritats van traslladar el cos en secret al cementiri de Reus i el van enterrar en una fossa històrica. Quan la família va arribar al cementiri, Martos ja havia estat enterrat i ni tan sols van poder presenciar l’enterrament ni acomiadar-se’n.
La versió oficial de l’època afirmava que Cipriano Martos havia ingerit voluntàriament el còctel que li va causar la mort. Aquesta versió, però, ha estat posada en dubte pels testimonis i l’anàlisi de Roger Mateos. Tot i això, l’autor subratlla que el debat entre «suïcidi o assassinat» no és l’aspecte central. Segons Mateos, el focus hauria de situar-se en les tortures i «brutalitats policials» que Martos va patir durant la seva estada a la caserna de la Guàrdia Civil de Reus, que el van portar a una agonia de 21 dies fins a la seva mort.
Pascual Carrilero: una de les altres víctimes del cas
Ester Carrilero, filla de Pascual Carrilero, explica que tenia només 10 anys quan el seu pare va ser arrestat. Recorda perfectament el moment en què tres homes vestits de negres i amb corbata van arribar a casa seva, van ensenyar una placa a la seva mare i van començar a escorcollar-ho tot de dalt a baix mentre ella i el seu germà esperaven espantats.
Segons comenta la filla de Carrilero, aquells homes li van demanar que els acompanyés fins al magatzem del seu pare, situat a prop de casa. Pel camí li van fer diverses preguntes, encara que ella només en recorda una: «Em van preguntar si el cotxe del meu pare era de color butà, i jo els vaig dir que sí». En retrospectiva, Carrilero diu que sovint s’ha qüestionat si hauria d’haver contestat aquella pregunta, tot i reconèixer que els agents podrien haver obtingut la informació fàcilment d’altres fonts, com els veïns o fins i tot el registre de trànsit.
Un cop arrestat a la caserna de la Guàrdia Civil de Reus, tal com explica l’autor de ‘Caso Cipriano Martos’, Pasqual Carrilero va ser torturat de manera brutal per part d’agents de la Guàrdia Civil amb el propòsit que «cantés» els noms dels seus companys de cèl·lula de Reus. Tant el mateix Roger Mateos com Ester Carrilero apunten que el pare d’aquesta última va resistir durant més de 48 hores sense revelar cap informació, però per culpa de les insuportables tortures va acabar donant el nom de guerra de Cipriano, que era «Díaz», i l’adreça del domicili de Martos a Reus.
En teoria, l’originari de Maldonadillo no hauria d’haver tingut cap problema, ja que les 48 hores que va estar l’arrestat sense donar informació als agents era temps suficient perquè els seus camarades poguessin fugir o amagar-se. Però Cipriano Martos, en un error de càlcul, no va marxar de Reus i va anar a l’obra de construcció on treballava per cobrar la liquidació, moment en què agents de la Guàrdia Civil disfressats de paisà l’esperaven per detenir-lo.
Tot i que Pascual Carrilero podria haver tingut també el final fatídic que va patir Martos, Carrilero va viure, segons explica Mateos, «torturat durant tota la seva vida». El pare d’Ester Carrilero va viure amb un fort càrrec de consciència perquè se sentia culpable d’haver donat una informació que va portar a la detenció del seu camarada. «Aquest sentiment era injust, ja que havia estat torturat de manera salvatge i poca gent hauria pogut resistir aquella pressió», destaca l’escriptor.
A aquest fort sentiment de culpa, se li ha de sumar un episodi que el marcaria de per vida. Quan Cipriano Martos ja estava destrossat per l’ingesta del corrosiu, els Guàrdies Civils van obligar Pascual Carrilero a carregar el seu camarada «com si fos un sac de patates». «No podia dormir per culpa d’allò, perquè carregar-lo en aquell estat era una imatge que li va quedar gravada per sempre», explica la seva filla.
A posteriori, el testimoni de Pascual Carrilero esdevindria clau per evidenciar les tortures que Cipriano Martos havia patit a mans de la Guàrdia Civil de Reus, havia vist a Cipriano Martos «fet una piltrafa humana».
Paral·lelament, l’execució de Salvador Puig Antich
Poc mes de cinc mesos després de la mort de Cipriano Martos, va haver-hi l’execució de Salvador Puig Antich, que, a diferència del cas de Martos, va despertar una campanya de solidaritat nacional i internacional en contra de la seva condemna a mort, fet que fa que ens preguntem per què la història de Cipriano Martos no es va fer tan mediàtica com aquesta. Roger Mateos explica que, probablement, el fet que va donar visibilitat al cas de Puig Antich va ser el procés judicial pel qual va passar el barceloní abans de la seva execució, un procés que va esdevenir públic i que Martos va tenir quan ja era mort.
L’autor del llibre afirma que, probablement, el silenci que va protagonitzar la història de Cipriano Martos va ser deliberat, perquè la seva defunció, provocada per tortures a la caserna de la Guàrdia Civil de Reus, va ser una atrocitat que va passar portes endins: «Això era massa gros i escandalós perquè el règim franquista volgués fer-ne públic cap detall i van preferir amagar el cas sota la catifa perquè no transcendís més enllà de la seva família», afegeix Mateos.
Justícia i memòria
Tal com s’esmenta en l’obra de Roger Mateos, una setmana després de la mort de Cipriano Martos, el Tribunal d’Ordre Públic va demanar al Jutjat d’Instrucció de Reus que realitzés les investigacions necessàries per aclarir com Martos es va fer les lesions que van provocar la seva mort. Malauradament, la investigació no va arribar fins al final i va quedar, tal com l’anomena Mateos, en una «farsa, un simulacre d’investigació per cobrir-se l’esquena (…), per aparentar interès per aclarir aquella mort, però sense voluntat real d’esbrinar el que va passar».
Un cop acabada la dictadura, molts esperaven que casos com el de Cipriano Martos poguessin reobrir-se per investigar a fons les circumstàncies de la seva mort i fer justícia. Tanmateix, això no ha estat possible, en gran part per la llei d’amnistia de 1977, que ha impedit qualsevol avenç en aquest sentit.
Tot i això, el cas s’ha tornat a obrir amb la presentació de la querella davant de la justícia argentina, l’any 2014, impulsada pel seu germà, Antonio Martos, amb l’ajuda dels activistes per la memòria històrica Felipe Moreno i María José Bernete. En la querella es denuncien 388 víctimes de la dictadura, entre aquests, el militant andalús.
La gent que l’ha envoltat i altres persones interessades en el cas han aconseguit recuperar gran part de la memòria de Cipriano Martos. Tal com assenyala Isabel Martínez en el seu article, Pascual Carrilero va sufragar de la seva pròpia butxaca una làpida per intentar honrar la memòria del company mort i, recentment, l’Ajuntament de Reus va col·locar una placa commemorativa al mateix cementiri. Sumat als nombrosos homenatges i a les diverses plaques, també destaquen l’obra de teatre ‘Molotov’, de Joan Valentí, i el mural -ja esborrat- fet a Reus l’any 2014 per l’artista Lola Lusart.
Tot i que la família del jove andalús no es va poder treure l’espina de veure el cos de Martos abans que fos enterrat, sí que va aconseguir complir el desig de recuperar les seves restes i traslladar-les a la seva terra natal. Aquesta segona espina es va començar a revertir l’any 2022, gràcies a la Generalitat de Catalunya, que va impulsar els treballs d’exhumació al cementiri de Reus. Els arqueòlegs que van dur a terme la tasca van tenir èxit: van localitzar les restes de Cipriano Martos i les van identificar sense cap mena de dubte.
L’últim capítol d’aquesta història de reparació es va escriure al cementiri del poble de Granada, on ara reposen les seves restes. Així, la seva família finalment va poder acomiadar-se’n d’una manera digna, després de dècades d’injustícia i silenci. Tal com assenyala Roger Mateos, «aquesta exhumació va ser un acte de justícia històrica que, si bé arriba tard, almenys permet tancar una ferida oberta durant massa temps».
Gràcies, entre d’altres, a la feina de Roger Mateos amb el llibre que ajuda a entendre molt bé al cas, les mateixes Montserrat Flores i Ester Carrilero, persones com Salvador Palomar, Felipe Moreno i María José Bernete, de qui Ester Carrilero només té paraules d’elogi i dels artistes com Joan Valentí i Lola Lusart, s’està recuperant una història que, tal com va escriure Mateos, anava quedant «emparedada entre el secret dels que no volien recordar i la impotència dels que no podien oblidar».