«Només si és sí», no és suficient. Tipificar el consentiment, en una llei, es redueix a una vetllada intenció de jutjar on comença el desig mal gestionat i acaba el sotmetiment no acceptat.
Després d’una atzarosa setmana de declaracions en els mitjans als quals he regalat un titular molt identificatiu i amb aquest protagonisme innecessari de parlar perquè uns altres es conscienciïn, intueixo que he perdut companyes de professió que prefereixen l’amnèsia, amics més muts que el nan de Blancaneu i el suport de familiars incòmodes, guanyant crítics immisericordes i jutges de nyigui-nyogui que mai han sabut el que és la humiliació i la por.
Són les seves filles, netes i nebodes, qui hauran de defensar que «Solament no, és no».
No em toquis el cul quan passis a prop. No em diguis el que em faries si no ho vull escoltar. No em facis bromes sexuals que m’avergonyeixen. No m’imposis els teus capritxos més tèrbols i foscos aprofitant-te de la por. No em diguis estreta o frígida per a humiliar-me davant d’altres persones, per revenja perquè tu no m’agrades o t’ignoro.
Aquesta violència va calant i és aquí, en el rotllet dels palmers que li riuen les gràcies al trompellot de torn, on es troba el veritable problema.
Això que «un delicte ja ha prescrit» o «no hi ha proves» d’un assetjament, és el més semblant a l’excusa d’aquells que sabent amb certesa dels depredadors i ofensors, proclamen el que diuen en la televisió, tots els veïns d’aquell sociòpata que és enxampat després d’una atrocitat, «una bella persona i molt educat, inclús un company entranyable». Serà, senyor o senyora, perquè a vostè no li va tocar la mala sort de ser el blanc de la seva obsessió. No li resta cap culpa davant la societat, la justícia i d’aquella persona a la qual ha fet mal.
Com ens adoctrinaven en els anys setanta: «Si algú et toca en l’autobús, no diguis res i si pots, aparta’t. Si et queixes, l’ofensor dirà que has estat tu la indecent que s’ha arrambat o que menteixis i ningú t’ajudarà. Passaràs vergonya, t’assenyalaran».
L’assetjament es nodreix del silenci que produeix tota mena de pors, incloent-hi la indiferència de l’entorn. És una coacció a la llibertat més sagrada. La forma de l’abús muta amb el temps, però continua enquistat en el fons de la conducta humana. És a les seves mans i és el seu deure, protegir la integritat d’aquests menors, joves i professionals de qualsevol gremi, per als qui victimitzar-se no és una elecció i menys el seu destí.
Carolina Figueras és creadora d’espectacles, coreògrafa i directora artística.