M’encanta la pel·lícula ‘Perfect Days’ (2023), de Wim Wenders, sobretot per la seva estupenda banda sonora. Composta per diversos dels artistes preferits del director, com ara Nina Simone, Patti Smith, Van Morrison o Lou Reed, les cançons que s’hi escolten ―reproduïdes en velles cintes de casset― resulten imprescindibles també per mostrar-nos la feliç quotidianitat i els plaers senzills amb què ens sorprèn el seu protagonista, Hirayama, interpretat per Kōji Yakusho.
Lou Reed sempre ha estat una influència per a Wenders, a més de ser un amic personal. Per al títol d’aquesta pel·lícula, el cineasta agafa el nom d’una de les cançons més populars del músic novaiorquès, «Perfect Day». Alguns la interpreten com una cançó d’amor a la seva esposa, Bettye Kronstad; per a altres és una al·lusió a l’heroïna ―Reed ho va negar― o al sentiment o la nostàlgia sentida davant els simples esdeveniments que un viu dia a dia. En qualsevol cas, és una gran referència per a l’experiència que Wenders crea al voltant de Hirayama.
«Perfect Day» s’inclou en l’àlbum ‘Transformer’ (1972), produït per David Bowie i Mick Ronson, el segon àlbum que va gravar Lou Reed després del seu pas per The Velvet Underground. El disc va ser trencador no només per la manera d’expressar-se de Reed, sinó per les temàtiques de les cançons, que parlaven obertament de drogues, sexe o transsexualitat en una societat, la dels anys setanta, que no hi estava gaire acostumada.
Reed va aconseguir un gran èxit amb aquest disc, un resultat molt diferent del primer, l’homònim. En l’àlbum ‘Transformer’ hi van ajudar, i molt, la participació de Bowie i diverses meravelles que s’hi inclouen, com «Walk on the Wild Side», «Vicious» o «Satellite of Love».
Als anys noranta, per cert, la pel·lícula ‘Trainspotting’ (1996) va tornar a posar de moda la cançó «Perfect Day», en incloure-la en la seva banda sonora.
Lou Reed va morir el 2013 als 71 anys. Havia debutat el 1966 amb una producció d’Andy Warhol, i va ser conegut com a cantant de la banda The Velvet Underground, de gran influència en l’escena del rock de generacions posteriors. Més tard, va emprendre una carrera en solitari.