L’any 1970, l’escriptor nord-americà Joe Brainard va escriure I remember, inaugurant una peculiar i gens complicada manera de narrar els records, construint una mena de memòries fetes de retalls, de pinzellades basades en records molt i molt concrets amb una gran capacitat evocadora i, sobretot, amb un alt potencial a l’hora de crear complicitats i de despertar records adormits. En certa manera aquesta experiència de Brainard es va convertir en una via força interessant que després van explorar autors com Georges Perec amb Je me souviens.
Emmirallant-se en aquestes experiències, Emili Manzano ha publicat a Anagrama ‘Me’n record’, prop de 300 records que formen part de la seva memòria vital, fotogrames d’una vida i d’una manera de veure i de recordar el món viscut. La gràcia d’aquesta aventura és que, a banda de permetre que el lector s’acosti de manera intensa a tot allò que ha arribat a emocionar, a sorprendre, a fascinar a l’autor, també és converteix en una maquinaria que afavoreix els propis records individuals i, és clar, concretant una mica més, els de les generacions que van compartir amb ell la vida a Mallorca.
En aquest sentit el llibre és podria interpretar i llegir en clau de memòries, però el cert és que va més enllà del que podria ser la clàssica literatura del jo on l’escriptor desgrana la seva pròpia vida i no cap altra, de manera quasi exclusiva, única i pràcticament intransferible. ‘Me’n record’, sent com és una successió de fotografies, de postals d’època, ofereix i permet una aproximació més càlida i, sobretot, plural, ja que la contemplació d’algunes d’aquestes instantànies que exposa Manzano poden ser compartides per molta gent que va les va viure a la seva manera però sense que en cap moment siguin una experiència impossible d’extrapolar. Recorda, posem per cas unes bàscules que hi havia a les andanes del metro de Barcelona que imprimien el pes, dels bars que freqüentava al Born, d’uns versos de Jorge Manrique, coses i situacions que, sens dubte poden despertar els mateixos o similars records en moltíssima gent.
I com és obvi, també n’hi ha d’estrictament personals però que mai, en cap cas, agafen la categoria de críptics o de llunyans, aconseguint que aquest repàs per les pinzellades de memòria de Manzano siguin una delícia que es pot compartir i assumir sense gaire esforç.
Emili Manzano (Palma, 1964), segur que el recordeu, es va dedicar al periodisme cultural escrivint a ABC, La Vanguardia i El País, a més de presentar espais televisius molt personals dedicats a la literatura com ‘Saló de lectura’, ‘L’hora del lector’ o ‘Amb filosofia’, fet que li va valer un Premi Ondas i el Nacional de Periodisme. Ara viu a Mallorca, dedicat a la traducció i a la cria de cans raters, en una vida arrelada a la cultura i a la terra però allunyada en certa manera de la voràgine del dia a diadels mentiders culturals i socials. Aquest tarannà vital i de valors sòlids es transmet directament a la seva manera d’escriure i d’enfocar la vida, amb una mirada que surt i va a l’ànima, a l’essència primària i primordial de les coses, entenent la vida com una situació que cal celebrar, recordar i valorar en tor el seu espectre, des dels moments més insignificants a les gran coses.
Ha explicat en més d’una ocasió que ‘Me’n record’ és un llibre democràtic perquè qualsevol dels seus lectors el pot escriure i perquè no hi ha imaginació, no hi ha trama, no hi ha personatges i, de fet, al final del llibre s’hi ha deixat unes pàgines pautades i en blanc per tal que tothom pugui acabar d’arrodonir l’aportació de l’Emili amb els seus propis records.
En aquest sentit el llibre barreja una selecció de records, personals i dels que en un moment o altre havien explicat els seus pares i també una mena d’esborranys més extensos que provenen d’una novel·la familiar i d’una altra d’iniciació i, gràcies al seu domini de la llengua, planera i en alguns moments dialectal, aconsegueix ser directe i arribar a l’epicentre del cervell, despertant sensacions i fent que el lector es transporti per les escales de la memòria. Sigui com sigui, les delicades postals d’Emili Manzano són una bafarada d’aire fresc, de sentimentalisme gens barat i una manera de despertar cos i ànima amb una lectura fresca, intensa i carregada de sentit i d’emoció.