La Diputació de Tarragona és una màquina inversora colossal sense la qual molts ajuntaments, especialment els petits, no tindrien massa capacitat de fer coses. Ha estat així històricament, i en cada etapa d’aquesta institució, en funció especialment de qui l’ha presidit, el llistat d’inversions ha tingut un biaix favorable a qui tenia la presidència, al municipi d’on era. Josep Gomis ho va fer amb Montblanc, Josep Mariné ho va fer amb Alforja i municipis veïns del Baix Camp, Joan Maria Pujals i Josep Poblet ho van fer, i molt, amb Vila-seca (la connexió entre Vila-seca i la Pineda és una gran obra)… Potser el cas més sonat és el de Francesc Caylà, que sense ser alcalde de Reus (era el portaveu de CiU, el principal grup a l’oposició), va ser clau com a president de la Diputació, perquè Reus tingués facultat de Medicina, en disputa amb Tarragona. Li va costar el càrrec i la carrera política, i tenia tan clar el seu paper que es va enfrontar fins i tot a l’omnipotent Jordi Pujol de l’època, que li va fer creu i ratlla. Hi ha ganes de deixar llegat, vaja. Potser per evitar la crítica del fet que, quan presideixen la Diputació, els alcaldes han de dedicar menys temps a l’Ajuntament i ja se sap que quan algú diu «és que l’alcalde no hi és mai», la crítica dol i fa mal.
Com Caylà, Noemí Llauradó no és l’alcaldessa (és la vicealcaldessa), i viu el seu segon mandat a la Diputació. I alguna veu s’havia sentit dient que la ciutat no notava prou que la presidència de l’ens intercomarcal requeia en una reusenca. Que aquest mandat la Diputació ha estat més sensible amb Reus és evident. Però potser hi faltava algun element que fos la cirereta del pastís, i sembla que Llauradó vol que l’auditori faci aquesta funció.
Quan arribi l’hora de la veritat s’haurà de decidir com ha de ser aquest auditori, qui el gestionarà, amb quin pressupost, amb quin personal i, sobretot, amb quina funció cultural en una ciutat que cal reconèixer que està ben servida en equipaments culturals… Que no passi com a Cambrils, que ja s’han queixat recordant que tenen una mena de mamotreto de ciment que havia de ser un auditori de quan es van parar les obres, i així està des de fa… quinze anys! Diuen a Cambrils que potser abans de fer el de Reus caldria acabar el que la Diputació va decidir deixar a mitges, i segurament no els falta raó. Per a molts, estem davant una nova improvisació a l’hora de planificar el territori, en aquest cas els equipaments culturals. Per a d’altres, el nou auditori de Reus pot ser un regal del cel que farà que la ciutat rebli el clau en matèria cultural. Cadascú ho mirarà en funció del seu campanar. Però si l’auditori es fa, Noemí Llauradó deixarà un llegat envejable.