La Butterfly mira la càmera nerviosa una última vegada. Les nostres mirades es troben per un instant. Sospira i comença: «Vaig triar aquest nom (papallona) com a símbol de la meva transformació. És la meva manera de reivindicar la meva identitat en un món que intenta esborrar-me. Un dia, seré vista com la dona que realment soc».
El passat gener vaig viatjar als afores d’Islamabad, la capital, amb un únic propòsit: conèixer i entendre la comunitat Hijra, un grup de persones amb una identitat de gènere no normativa que durant molt de temps han estat ignorades i marginades, però que, a la vegada, posseeixen una història mil·lenària i una resiliència admirable. M’havia preparat per sentir històries de rebuig i adversitat, però res no m’hauria pogut preparar per a la intensa emoció i l’irrefrenable coratge que hi vaig trobar.
En arribar al decadent suburbi G-12 d’Islamabad, la Butterfly va venir a rebre’m. Des del primer moment que la vaig veure, vaig saber que havia conegut una persona extraordinària. Els seus ulls desprenien una barreja de calidesa i una valentia silenciosa, una mirada ferma però plena de tristesa. Em va donar la benvinguda a casa seva, un lloc humil a la perifèria de la ciutat, on el soroll dels carrers bulliciosos d’Islamabad semblava haver-se fos en el silenci.
«Benvinguda», em va dir amb un somriure suau. «Feia temps que volia parlar amb tu.»
La seva veu era dolça, però carregava un pes que em demanava total atenció, una invitació a ser testimoni de les vides de persones com ella, invisibles per a la majoria de la societat. Em vaig asseure, i vam començar a desgranar històries que duien massa temps reprimides.
El paper històric de les Hijra
El terme «Hijra» fa referència a un grup social i cultural específic al sud de l’Àsia, concretament al Pakistan, l’Índia i el Bangladesh. Històricament, les Hijra són persones que no encaixen en les categories tradicionals d’home o dona i que tenen una identitat de gènere pròpia.
Temps enrere, la comunitat Hijra gaudia d’una posició respectada en la societat. Eren figures sagrades i poderoses: artistes, guardianes dels harems reials, i fins i tot conselleres del rei. El seu paper en cerimònies culturals i religioses, incloent-hi la benedicció de nadons, les connectava directament amb l’espiritualitat. Se les veia com a intermediàries entre el món humà i el diví.
Tot, però, va canviar amb el domini colonial britànic al segle XIX. El govern britànic va imposar lleis que condemnaven la comunitat Hijra, arrabassant-li tots els rols i estatus de què havia gaudit i, conseqüentment, reduint-la a un grup de persones marginalitzades sense drets.
Avui, algunes ONG estimen que hi ha almenys 500.000 persones de gènere no normatiu al Pakistan, tot i que la xifra real podria ser encara més alta a causa de la manca de registres i l’estigma social. Aquesta història d’exclusió encara perdura. Malgrat un cert reconeixement legal, les Hijra al Pakistan continuen patint rebuig, discriminació i violència, ferides que s’arrosseguen des d’un passat en què la colonització va criminalitzar la seva identitat.
En un país profundament conservador, de majoria musulmana, on la tradició i la religió sovint xoquen amb la lluita per la identitat de gènere, els reptes que afronten estan profundament arrelats.
El viatge de la Butterfly
La Butterfly em va explicar la seva història: una vida travessada per un gran patiment, però també per una força admirable. «Quan vaig sortir de l’armari, la meva família em va rebutjar», va dir amb cautela. «Em van cridar, em van dir que per ella era com si fos morta, i em van fer fora. No només va ser el rebuig, sinó la mort d’un amor que creia incondicional.» Les seves paraules carregaven el pes d’una vida sencera de resistència. «Des que era petita, sabia que era una nena. Saps què se sent quan el cos en què has nascut no coincideix amb la persona que ets?»
Durant anys, la Butterfly ha vagat pels carrers intentant sobreviure en un món que li tanca les portes. «Els carrers s’han convertit en casa meva», va dir. «Demano diners. Em veig obligada a vendre el meu cos a homes que sovint em colpegen, m’abusen i ni tan sols em paguen. Faig el que sigui per sobreviure.» El dolor a la seva veu era inconfusible. «No tinc res més que a mi mateixa i a les meves germanes. I m’aferro a això.»
El reconeixement legal: la lluita per una igualtat real
El 2009, el Tribunal Suprem del Pakistan va concedir reconeixement legal a les Hijra com a tercer gènere, i el 2017 es va aprovar la Llei de Protecció dels Drets de les Persones Transgènere. Malgrat aquestes victòries, la realitat segueix sent molt més complexa.
«La llei diu que tinc drets, però això no impedeix que la gent em tracti amb menyspreu», va exclamar la Butterfly amb frustració. «Ens donen un tros de paper, però no ens donen el seu respecte.»
Malgrat les proteccions legals, la discriminació continua present. «La llei pot dir que tinc dret a existir, però no ha aturat l’odi en els cors de la gent. La llei no impedeix m’insultin, que m’excloguin de feines ni de la societat. Soc la mateixa persona que abans que la llei s’aprovés, però el món encara es nega a acceptar-me.»
Les hijras sovint pateixen violència i abusos, i quan això passa, se’ls nega la justícia perquè no tenen la documentació adequada. Massa cops les assassinen sense que ningú en pagui les conseqüències. On és, doncs, la justícia que hauria d’haver acompanyat el seu reconeixement?
En la vida de la Butterfly, vaig veure clarament el contrast entre el reconeixement legal i l’acceptació real. La llei pot oferir certa «protecció», però no pot protegir-la de les mirades, els insults i les crueltats d’una societat que encara es nega a veure-la com una persona completa.
La força de la comunitat: un lloc on pertànyer
Malgrat les dificultats, la comunitat Hijra posseeix una força innegable. Mentre parlava de les seves germanes, la veu de la Butterfly es va omplir de solidaritat i determinació.
«No tenim gaire, però ens tenim les unes a les altres», va dir. «Som una família. Unes deu vivim aquí, compartim el mateix llit i lavabo. Quan una de nosaltres cau, les altres l’ajudem a aixecar-se. Ens cuidem perquè ningú més ho fa.»
Però ni tan sols aquest fort sistema de suport les pot protegir dels grans problemes estructurals als quals s’enfronten. La comunitat hijra, com tants altres col·lectius marginats, no té accés a una educació bàsica ni a atenció sanitària. Estan excloses de les institucions oficials i es veuen obligades a sobreviure en un món que les empeny constantment als marges.
Però la seva veritable força resideix en la seva unitat i orgull. Durant aquell matí amb la Butterfly i les seves germanes, vaig ser testimoni d’alguna cosa inimaginable: un vincle compartit que ni les atrocitats del món exterior poden trencar. Es reflectia en el seu riure, en la manera com celebraven cadascuna de les seves victòries, per petites que fossin. Es percebia en com es cuidaven i protegien mútuament, sobretot quan la vida es feia insuportable. Em van dir «germana», i quan les vaig abraçar, vaig poder sentir l’escalfor d’aquell lligam.
Un adeu gravat per sempre
Quan vaig marxar de casa de la Butterfly, em vaig sentir aclaparada per l’emoció. Havia viatjat fins allà per aprendre sobre la lluita d’aquesta comunitat, però el que havia descobert anava molt més enllà. Vaig conèixer persones que no només sobreviuen, sinó que lluiten per viure amb dignitat. Tot i enfrontar-se diàriament a un rebuig, atrocitat i dolor inimaginables, es neguen a viure en silenci. Vaig deixar aquell lloc amb un profund respecte per aquelles dones. El seu coratge i lluita incessant em van acompanyar durant molt de temps després de marxar. Malgrat tot el que havien viscut, no s’havien rendit. Gràcies a la seva unió, havien construït una cosa més potent que la crueltat del món: un lloc on poder ser lliures i sentir-se estimades.
Abans d’anar-me’n, li vaig fer una última pregunta en nom de tots aquelles persones que estan passant moments difícils per la seva identitat de gènere o orientació sexual: si podia donar algun consell a aquells que s’enfronten al rebuig i al dolor per simplement ser ells mateixos.
La Butterfly va fer una pausa, em va mirar amb uns ulls plens de comprensió i va dir:
«Primer de tot, vull dir a tothom se senti perdut o espantat: No estàs sol@” va començar, amb la veu ferma però compassiva. “Pot ser que el món intenti silenciar-te, et faci sentir petit@ o invisible, però mai permetis que ningú et digui que no tens el dret d’existir, d’estimar o de ser estimat. La teva identitat és valida, per molt que intentin fer-te sentir el contrari”.
Va agafar una gran alenada d’aire, com si agafés tot el coratge de tants anys de lluita, i va continuar: «Tindràs moments difícils, però cada llàgrima et farà més fort@. No ets un error, i el teu cor mereix ser acceptat, tot i que el món encara no ho entengui.”
Mirant-me als ulls, les seves paraules van adquirir més força: «Sigues amable amb tu mateix@. No deixis que l’odi del món et faci odiar-te a tu mateix@. Ets precios@, dign@, i tens tot el dret de viure de manera autèntica. Envolta’t de qui t’entén i sap veure la teva ànima. I, per sobre de tot, estima’t. Quan ho facis, no importarà quants obstacles et posi el món, això no t’ho podran prendre mai.
Les seves paraules se’m van quedar gravades a la ment molt temps després d’acomiadar-nos, com un poderós recordatori del coratge que es necessita per defensar la pròpia veritat, fins i tot en un món que sovint es nega a veure-la.
A les meves germanes.
Campanya de recollida de diners: La Michela ha impulsat una campanya de recollida de diners (750 lliures) per ajudar la comunitat. Ja se n’han recollit 250 lliures. Per tal de participar-hi, es pot fer la donació a través d’aquest enllaç.