La pregunta és rellevant a la vista de com avança la instrucció judicial de la magistrada Núria Ruiz Tobarra. No sé com pot dormir Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana, saben que ell i el seu govern van estar xiulant durant moltes hores, passant de la informació i els avisos que s’ha acreditat estaven rebent sobre la força mortífera de la DANA. I la pregunta la faig extensiva a totes les persones i partits que encara es posen de perfil quan es demana la dimissió de Mazón. Ells també poden dormir?
El cas de la DANA de València desemmascara amb tota la cruesa una manera de fer i deixar fer política basada en la impunitat, la incompetència i el tacticisme electoral. I després lamentarem la desafecció de part de la societat sobre els afers públics o la deriva ultradretana i conservadora, d’una altra fastiguejada per la manca de moral d’alguns polítics, enlluernada pels discursos populistes i demagògics i una tercera decebuda per la incompetència de les administracions per garantir uns serveis públics útils i decents.
Un bon exemple de la tercera raó de l’emprenyament/desafecció de la gent és el desastre de la comunicació ferroviària a Catalunya que també es produeix en un grau o un altre en altres punts d’Espanya. Problemes diaris a rodalies, viatges inacabables des del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre cap a Barcelona i una estació de l’AVE al cul del món sense enllaços públics decents i amb una al·lucinant guerra entre administracions per construir un pàrquing exterior curiós i segur.
Sabeu quants ministres d’Obres Públiques, Transport o Foment hi ha hagut des del 1975? Doncs 31. Sabeu de quins partits polítics eren? Nou d’UCD, 16 del PSOE i cinc del PP. Tots ells i elles (només cinc dones) amb competències sobre la xarxa ferroviària que des de 1979 havien de coordinar per algunes línies amb Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Un galimaties sota el comandament de vuit presidents espanyols. El ploramorts Carlos Arias Navarro, el seductor Adolfo Suárez, el voluntariós Leopoldo Calvo-Sotelo, l’espavilat Felipe González, el fred José María Aznar, el rialler José Luis Rodríguez Zapatero, el sorneguer Mariano Rajoy, i el funambulista Pedro Sánchez. Tots ells tenen responsabilitat directa sobre el panorama ferroviari que afecta milers d’usuaris fent-los la vida més difícil. I a la llista dels qui tampoc no poden dormir tranquils, amb el màxim respecte als difunts i malalts, hi hauríem d’afegir els nou presidents de la Generalitat des de 1977. Josep Tarradellas, Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla, Artur Mas, Carles Puigdemont, Quim Torra, Pere Aragonès i Salvador Illa. A l’últim li està tocant el rebre per una nefasta planificació que ve de molt lluny i que també implica al seu partit.
El drama ferroviari no és comparable al de la DANA. I els responsables polítics del primer no es poden equiparar a Carlos Mazón, però si són alguns dels diferents vímets que construeixen el cistell de la desil·lusió ciutadana, terreny adobat per l’extremisme i l’abstenció. Veient les imatges de persones caminant per les vies i d’altres arrossegant bosses i maletes per les escales mecàniques espatllades no podem fer altra cosa que revelar-nos. Paguem els impostos i exigim serveis públics com cal. I als polítics se’ls està acabant la retòrica de les justificacions. Als qui governen i als qui des de l’oposició es dediquen a l’assetjament implacable, deixant ben clar que el bé comú que prediquen no és el que practiquen, perquè en el fons els importa un rave. Ja sé que soc un il·lús, però que lluny queden els envejats trens d’alguns països del nord i la cultura dels grans pactes freqüents dels Pirineus cap amunt!
Als partits polítics tradicionals i als de nou encuny que es passegen per Catalunya i tots i cadascun dels seus municipis se’ls gira feina, si realment estan al servei de la gent. Les manifestacions d’aquest dissabte reclamant una comunicació ferroviària normal han portat la queixa als carrers de Tarragona, Tortosa, Molins de Rei, Segur de Calafell, Valls, Lleida, la Garriga, Cardedeu i Figueres. I s’han escoltat testimonis com «hem arribat al límit de la nostra paciència» o «la nostra vida depèn d’un mitjà que hauria de ser el futur i s’ha convertit en una condemna». Alerta. Que ningú s’adormi. Ni les víctimes del descontrol, ni els seus responsables. Ja n’hi ha prou.