Reus es prepara per a rebre a un cantaor exflamenc, el cèlebre Niño de Elche, a qui la fama el precedeix perquè una sèrie d’actuacions en la seva carrera han arribat a ben diferents públics com, per exemple, ha cantat amb la potència de les bandes rockeres Toundra i Los Planetas, amb el flow de C.Tangana i Macaco i amb la sensibilitat de Guitarricadelafuente en l’àlbum d’homenatge a Joaquín Sabina. Se’l veu implicat en projectes avantguardistes com la seva doble presentació en el Sonar amb Los Voluble… Tan ample és el flamenc, que pot interactuar en propostes musicals tan diverses? Es veu que sí, sempre que l’oficiant sigui un creador tan versàtil com el Niño de Elche.
Després explicaré per què es considera exflamenc, però abans tinc el gust d’anunciar al seu acompanyant perquè estic segur que se n’alegraran els gitanos de la zona, el 5 d’abril tindrem el plaer de rebre la visita del Tío Emilio, un calé meravellós com a guitarrista i com a persona. El seu nom artístic és Emilio Caracafé, vam poder veure’l en el documental del barri sevillà de les Tres Mil Viviendas que mostrava el dia a dia dels músics que hi viuen; gent com ara Rafael Amador, el Vareta, el Pelayo i els Revuelo. L’oncle Emilio va néixer en una família modesta, fent un gran esforç el seu pare li va comprar una guitarra, però no va poder pagar-li una educació musical, així que és autodidacta. Malgrat això, farà la funció de l’orquestra al costat de la percussionista Nasrine Rahmani, en té prou amb el seu talent natural, la seva dilatada experiència i la gran passió per la música que li neix de la mateixa sang. Després d’haver-se destacat com a guitarrista es va proposar que els gitanets de les 3.000 no ho tinguessin tan difícil com ho va tenir ell, així que va muntar una escola que, amb els anys, s’ha convertit en una Fundació per a educar el talent de les noves generacions. És per això que la comunitat romaní andalusa se l’estima com un pare, a part del seu meravellós instint per al flamenc. Segur que a Reus gaudirem de la seva presència acompanyant al Niño de Elche en la gira de presentació del seu últim disc: ‘Cante a lo gitano’.
L’Edat d’Or del flamenc la desconeixem, és cosa del passat que es va mantenir silenciada fins a l’arribada de la fonografia a la fi del segle XIX. En les primeres gravacions triomfaven tres llegendes que van subministrar gran part del repertori: don Antonio Chacón, la Niña de los Peines i el protagonista d’aquest recital: Manuel Torre, el Niño de Jerez, cantaor gitano en qui està inspirat el disc de l’il·licità així com el seu vestuari amb un gran barret daurat.
Fa cent anys el flamenc va fer un gir fenomenal que va produir la segona Edat d’Or. El públic abarrotava els teatres per a veure els espectacles de cobla andalusa que, encara que portaven aquest nom, eren muntatges de poca cobla i molt cant flamenc. Llavors es van polir els cants i es van fixar els tocs, gràcies a guitarristes com Ramón Montoya, Niño Ricardo, Miguel Borrull, els de Badajoz, Sabicas, Melchor de Marchena, etc. Els més grans pot ser que recordin a les merles més longeves, Pepe Marchena, Niña de La Puebla i Juanito Valderrama.
A mitjan segle passat, els que avui són puristes van fer una revolució salvatge. Sí, sí, Els que avui van d’ortodoxos, quan eren joves, van entrar en el gènere com a elefant en terrisseria a rebuf de dos veritables kamikazes: Fosforito (l’actual Llave del Cante) i Antonio Mairena, que no ocultaven el seu enfrontament amb el cant anterior, titllant-ho d’operisme i fixant un nou cànon, el cant sofert que es conrea actualment en la majoria de les penyes i festivals especialitzats. Mentre que en la discografia triomfaven fenomenals artistes gitanos com La Perla de Cádiz, la Paquera de Jerez, Porrina de Badajoz i Rafael Farina, entre altres.
Camarón i Paco de Lucía van eixamplar el panorama amb una nova manera d’interpretar els gèneres flamencs, introduint altres instruments i una rítmica exigent a causa de l’ús del calaix. Els autoproclamats puristes van protestar per la instrumentació perquè els seus recomanats estaven barallats amb el compàs, José Menese, Terremoto i Agujetas tenien una tímbrica fenomenal, però la festa no era el seu fort. Van sorgir artistes amb personalitat pròpia com El Cabrero, el Lebrijano i per descomptat, Enrique Morente que van perfilar l’alternativa de l’heterodòxia.
Aquesta brevíssima relació em permet explicar el moment present, quan no queden gaires històrics del flamenc és possible gaudir de molts i molt bons cantaors: Miguel Poveda, Mayte Martín, José Mercé, Remedios Amaya, Estrella Morente, María Terremoto, Rocío Márquez, Antonio Reyes, Israel Fernández, David Palomar, Paco del Pozo i així fins a completar una llarga llista, si bé l’ortodòxia està que trina perquè cap famós presenta el perfil canònic, el que no camaroneja, trina, cantuseja, no és andalús, no és gitano o s’acompanya dels instruments més dispars. Així les coses, com podem catalogar a un cantaor mutant com el Niño de Elche?
La persona que dona vida al personatge, Francisco Contreras, és un aficionat culte que va començar a despuntar des de molt jove, expressa la seva admiració per Antonio Mairena i coneix perfectament el cànon, de manera que complaïa les expectatives dels puristes encara que va aprendre també a estimar-se l’heterodòxia de Morente, les polifonies vocals, les orquestracions denses i el seu gust pels poetes; en el seu primer disc va adaptar un poema de Miguel Hernández que va desenvolupar en el segon, consagrat per complet al malmès poeta oriolà. Per molt conforme que estigués amb el món i les formes mairenistes, un creador amb les seves inquietuds no podia cenyir-se a les exigències i es va produir la ruptura emocional i conceptual necessària per a treballar amb llibertat. Les dues parts es van distanciar cada vegada més i és per això que es defineix com a exflamenc, encara que és més una postura estratègica per a quedar fora de la jurisdicció de la guàrdia pretoriana del mairenisme. En la pràctica ha gravat discos perfectament flamencs, sempre que sapiguem reconèixer com a tal a artistes com Morente, Vicente Soto o el Cabrero. Sinò pleguem. És inevitable que els aficionats es posicionin perquè l’ortodòxia era castrant per a grans cantaors com Naranjito de Triana, Sernita de Jerez o Diego Clavel; el Niño de Elche ha pres el camí de la dissidència, llançant-se a la conquesta del seu propi públic entre els espectadors més eclèctics.
És un heterodox radical però mai ha deixat de cantar flamenc amb referències de tota mena, des de Juan Breva a Pepe Marchena perquè és un artista molt prolífic que alterna discos rupturistes amb uns altres tradicionals. ‘Cante a lo gitano’ és el tercer capítol d’una trilogia iniciada en 2021 amb ‘Memorial de cante en mis bodas de plata con el flamenco’, continuada amb ‘Flamenco. Mausoleo de celebración, amor y muerte’ (2022), comptant en ella amb col·laboracions de luxe com Rosalía i Rocío Márquez. A Reus el tindrem interpretant ni més ni menys que a Manuel Torre, el que va ensenyar a cantar a Mairena, el cànon del cànon, perquè era el seu gran referent al voltant de la Seguiriya i la Soleá. És un repte que assumeix amb la col·laboració inestimable d’Emilio Caracafé, l’il·licità d’arrels granadines cantarà sobre la base d’un toc eminentment gitano d’efluvis tresmilenys i camaroneros. Sobre l’escenari del Fortuny hi haurà personalitat amb molt de coneixement, presenciarem una fusió del flamenc amb si mateix, amb la seva història, el seu llegat i les seves ànsies de llibertat.