El nomenament del nou papa de Roma i el mil·lenari de Montserrat fan que aquests dies la premsa vagin plens de notícies d’àmbit religiós. Hi ens afegim parlant de l’únic abat de Montserrat que ha sorgit de la nostra comarca: Simó de Rojas i Norbert Guardiola i Hortoneda.
En el passat mes d’abril s’ha donat el tret de sortida als actes que commemoren el mil·lenari de la fundació del Monestir de Montserrat per part de l’abat Oliba, que també va ser abat de Ripoll, de Cuixà i bisbe de Vic. Va ser l’any 1025 quan un grup de monjos de Ripoll van construir un cenobi benedictí al costat de l’ermita de Montserrat i es va iniciar la història de l’abadia més important i més visitada del nostre país.
Simó de Guardiola i Hortoneda
Simó de Guardiola i Hortoneda va néixer a l’Aleixar el 7 de juny de 1773 en el si d’una família de la petita noblesa rural. Va ser el sisè i últim fill de la parella formada per Francesc Guardiola, doctor en dret i Magdalena Hortoneda. El fet que fos l’últim fill i que es portés dinou anys de diferència amb el seu germà gran, Jaume Guardiola hereu i primogènit de la parella, va fer que els seus pares optessin per donar-li estudis, activitat en la qual ja va mostrar bones capacitats des de ben jovenet. El 1781 es mor el seu pare i any després ho fa la seva mare. Ja orfe se’n va a estudiar a Montserrat i amb només dinou anys comença a ensenyar filosofia i teologia al mateix monestir.
El 1806 és nomenat capellà del monestir de monges benedictines del convent de Sant Plàcid de Madrid on passarà vuit anys de la seva vida. El 1814 és elegit abat de Montserrat i es converteix en el primer abat un cop acabada la Guerra del Francès. Tal com era d’esperar, la tasca més important que va dur a terme és la reconstrucció del monestir que va quedar molt malmès per culpa dels dos saquejos que va patir durant la invasió napoleònica de 1808 a 1812. Va impulsar la construcció de cel·les per a nous monjos i va rehabilitar l’església amb un retaule i un cambril dedicat a la Verge entre altres coses. També va reinstaurar el culte i va enriquir l’escolania amb nous instruments. La seva etapa al capdavant del Monestir de Montserrat va ser breu, però molt profitosa i el 1817 va deixar el càrrec.
Després d’una dècada de la qual no se’n troben dades, el 1827 és nomenat bisbe de la Seu d’Urgell, fet que el convertia de facto en copríncep d’Andorra. Aquest nomenament va coincidir amb la Guerra dels Malcontents; una revolta de caràcter rural, religiós i regionalista en contra de col·laboracionisme del rei Ferran VII amb els liberals que va afectar bàsicament algunes zones de Catalunya, i en especial a Reus, on el militar Joan Rafí va ocupar la ciutat en favor dels sublevats contraris a Ferran VII. De fet, la revolta dels Malcontents va ser l’avantsala de la Primera Guerra Carlista que s’iniciaria sis anys més tard.
Com la immensa majoria de religiosos, Simó Guardiola es va posicionar a favor de Carles Isidre, pretendent a la corona espanyola a la mort de Ferran VII al 1833. És per aquest motiu que es va posar al capdavant de la junta carlina de Catalunya. Aquest posicionament va perjudicar molt en diferents aspectes a tota la família Guardiola. El bisbe Simó de Guardiola va haver d’exiliar-se a Montpeller (Occitània) on també anirien altres familiars seus defensors de la causa carlina com Ramon Guardiola i Veciana, pare de Josep Guardiola i Grau del que en parlarem més endavant.
Els isabelins volien despullar-lo dels seus càrrecs, però ell va ser prou hàbil per mantenir un cert control sobre el bisbat de la Seu d’Urgell, tot i que el govern espanyol el va voler eliminar. Pel que fa al coprincipat d’Andorra, com era d’esperar, també hi hagué pressions espanyoles per desposseir-lo del càrrec. Com veiem, les pressions espanyoles a l’estat andorrà és un costum que ve de lluny. En tot cas, el coprincipat d’Andorra es va encomanar al bisbe d’Albi (Occitània) amb el vistiplau del Vaticà, fet que no s’ha repetit mai més.
Un cop acabada la primera guerra carlina, les tibantors es van anar suavitzant i a través d’un concordat amb el Vaticà es va permetre el retorn dels religiosos exiliats durant la guerra. Així doncs, és autoritzat per la reina Isabel II a tornar al bisbat de la Seu d’Urgell el 1847, després de jurar-li fidelitat a ella i a la Constitució espanyola de l’època.
El 26 d’agost de 1851 i amb 78 anys d’edat mor a la Seu d’Urgell on és enterrat al Convent de l’Ensenyança de la capital de l’Alt Urgell.
Josep Guardiola
Com sabem, la família dels Guardiola ha estat molt important a l’Aleixar. Tan sols 58 anys més tard que Simó de Guardiola, hi naixia Josep Guardiola i Grau, que va esdevenir una de les fortunes més importants de Catalunya, després d’adquirir una plantació de sucre gràcies als diners que li pertocaren de l’herència familiar. A Guatemala hi va cultivar cafè i hi va introduir innovacions tecnològiques per pelar i assecar els grans de cafè que ell mateix havia inventat. El 1891, quan tenia 60 anys, va vendre la finca i va tornar a casa on va contraure matrimoni amb la reusenca Roser Segimón Artells, quaranta anys més jove que ell.
Els últims deu anys de la seva vida es va dedicar a gaudir de tots els plaers de la vida, combinant llargues estades a París, Barcelona i Blanes. En morir a París el 1901, la seva dona i hereva, Roser Segimón, va finançar la construcció de la Pedrera de l’arquitecte del també reusenc Antoni Gaudí que va agafar el nom de «Casa Milà» en casar-se en segones núpcies amb el barceloní Pere Milà i Camps.
De l’aventurera i exitosa vida de Josep Guardiola Grau ens en parla Albert Manent Segimón en el llibre ‘En un replà del meu temps’. Albert Manent, nascut a Premià de Dalt (Maresme) i fill del també escriptor Marià Manent, era per part materna el besnebot de Roser Segimón i, per tant, tenia informació de primera mà de la peculiar parella Guardiola-Segimón.