La política actual no va només de propostes, també va de comunicació i màrqueting. El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha presentat aquest cap de setmana a Tortosa el seu «Pla Catalunya lidera» que persegueix segons el seu impulsor aconseguir un model de prosperitat compartida per combatre la desigualtat territorial i social. Els seus assessors han triat una plaça simbòlica de l’eterna reivindicació que el país no comença a la frontera de Girona amb França ni acaba a la Diagonal. Una hàbil posada en escena per anunciar que la Generalitat invertirà 18.500 MEUR des d’ara i fins al 2030. És una optimista aposta de futur polític atès que aquesta legislatura del Parlament i de retruc el mandat del govern d’Illa acaba el 2025 si no hi ha cap sorpresa.
S’ha de reconèixer que el PSC està traient molt més rèdit de la seva minoria de 42 diputats que no pas el que va aconseguir Esquerra Republicana amb la solitud dels seus 32 el mandat anterior. Això és perquè governar sense encertar en la comunicació política acaba devaluant les expectatives de reconeixement públic i electoral. Hi ha una anècdota atribuïda a José Maria de Porcioles, alcalde tardofranquista de Barcelona del 1957 al 1973, que si inverteixen X euros a instal·lar una font pública, t’has de gastar el mateix import en explicar-ho. Els balls de xifres agraden molt als polítics i als periodistes, tot i que sovint la ciutadania no n’acaba de treure l’entrellat. Per exemple, els 18.500 milions anunciats pel president Illa s’han de repartir entre el mes de 8 milions de catalans i catalanes que, segons el cens de gener d’enguany, vivim aquí. La divisió és ben senzilla i sortim a 2,28 euros per cap, a més repartits en cinc anys. No arriba a 50 cèntims anuals per persona. Són els números.
Amb tot, el més rellevant del «Pla Catalunya Lidera» no és el muntant econòmic, sinó l’objectiu d’abordar l’evident desigualtat territorial i social acumulada durant dècades. Ho han intentat altres governs amb no massa bona fortuna, si no no s’entendria el desgavell de mobilitat que patim. Comunicació ferroviària interna tercermundista, una autopista alliberada de peatges que s’ha convertit en un coll d’ampolla, endèmiques discussions sobre el model educatiu i el lingüístic i notòria concentració de la població i l’activitat econòmica a l’àrea metropolitana de Barcelona. No hi ha un únic culpable, però sí molts responsables. I els que vivim a les zones perifèriques del rovell de l’ou també hem pecat de figaflors. Per això penso que el Pla del president Illa s’entendria millor si es digués Pla Catalunya en Xarxa. Aquesta és la clau de volta d’un projecte agosarat i efectiu per Catalunya. Una xarxa de territoris i ciutats ben connectades en tots els sentits.
Segur que aquesta cançó la devia sentir el president Illa mentre va compartir Consell de Ministres amb el sociòleg Manel Castells entre el 2020 i el 2021. Els dos (un del PSC i l’altre independent per Unidas Podemos) van entrar i sortir pràcticament en les mateixes dates. Castells és un reputat sociòleg i un dels referents en l’anàlisi de la nova societat dominada per les tecnologies informàtiques. Seves són obres de referència com «Local y global. La gestión de las ciudades en la era de la información» (1997), «La Era de la Información. Volums I, II i III» (2001 i 2002) o «La sociedad en red» (2006).
Tant de bo que aquest «Pla Catalunya Lidera» no acabi sent una enginyosa estratègia de màrqueting polític i s’atreveixi a vèncer les resistències i miopies locals (també la de Barcelona) a l’hora de guiar un projecte engrescador i valent pel país. Valentia amb els trens de tot Catalunya, amb els aeroports de Reus, Girona i Lleida, amb la gestió dels recursos hídrics, amb l’aposta per les energies renovables, amb la definició d’un nou model productiu que porti riquesa a tot arreu i que encaixi racionalment amb alguns dels grans projectes empresarials que, en el cas del Camp de Tarragona, estan aixecant algunes suspicàcies mediambientals o provocant discrepàncies de model econòmic, particularment turístic. Un «Pla Catalunya Lidera» que serà efectiu si es desenvolupa de la mà dels ajuntaments i les diputacions i cercant diàleg i consens amb la majoria de la resta de partits amb representació al Parlament. I no només amb els socis preferents del president Illa.
El 1953 el cineasta Luis García Berlanga feia mofa del «Plan Marshall» dotat amb 12.000 milions de dòlars que els nord-americans van llençar a Europa per contribuir a la reconstrucció posterior a la Segona Guerra Mundial i de la qual l’Espanya franquista va quedar al marge. Ara no necessitem cap pla salvador. El que necessitem és un govern que faci política integradora i agosarada i eviti la temptació dels jocs de mans mediàtics amb coets i serpentines.