Teniu temps fins diumenge 1 de juny de visitar Prades i admirar la fantàstica decoració de carrers i places amb la qual tornen a celebrar la Festa de la Farigola viscuda aquests passats dissabte i diumenge. És el resultat de la laboriosa empenta d’un nombrós grup de veïns, fonamentalment veïnes, que amb la complicitat de l’Ajuntament converteix la tècnica tèxtil del ganxet en l’escultura. L’atzar ha fet que dissabte hagin coincidit en el temps dos esdeveniments amb Prades com a centre. El festeig de la farigola a la vila vermella i una trobada d’entitats al Vilosell, a les Garrigues, convocades per la Plataforma Cívica del Parc Natural de les Muntanyes de Prades.
De la transcendència del projecte d’aquest Parc Natural ja en vaig fer referència en un article publicat l’11 de març d’enguany. El primer intent de declaració es remunta al 1932, amb un avantprojecte el 2006 que no va prosperar per desavinences al territori, i ara la previsió és que finalment arribi a bon port el 2026. Només han hagut de passar 92 anys. I és que les transformacions i els plans geogràfics a Catalunya són massa sovint matèria de controvèrsia i conflicte. Des de la recuperació de la democràcia només ens en vam sortir amb els consells comarcals perquè la piconadora convergent d’aleshores va posar la directa. I no us parlo del procés cap a la independència i el dret a decidir. El més calent a l’aigüera.
Però ara parlem d’un propòsit menys trencador políticament. Declarar el Parc Natural de les Muntanyes de Prades per dinamitzar i protegir els 24 municipis de comarques tarragonines i lleidatanes que el conformen. Una decisió valenta per reconèixer d’una vegada que tenim un rerepaís que cal atendre com es mereix. Les consultes i el procés administratiu per declarar el Parc coincideix en el temps amb un altre de signe ben diferent com el de l’Àrea Metropolitana del Camp de Tarragona. No he estat capaç de trobar altre antònim al concepte de metropolitana que el de rural. Doncs bé, prenguem consciència que l’altra cara de l’Àrea Metropolitana és l’Àrea Rural.
A la trobada de Vilosell es va fer valdre la necessitat i les oportunitats que ha de comportar el Parc de les Muntanyes de Prades. També es van intentar desmuntar alguns temors sobre les restriccions d’usos. Perquè han sorgit algunes veus discrepants que no veuen clar això del Parc. De fet, també n’han sortit respecte a l’Àrea Metropolitana. Caldrà màxima transparència, diàleg i acords en els dos casos tant als representants ciutadans com a les administracions públiques implicades. Una bona sopa de farigola potser els ajudaria a tots plegats a tenir el cap més clar. La farigola, ”thymus vulgaris en llatí i “tomillo” en castellà, és un arbust aromàtic intens amb propietats medicinals. És antisèptic, estimulador del sistema immunològic, expectorant i antiinflamatori, amb antioxidants i vitamines, alleujar les afeccions respiratòries, millora la digestió i redueix els gasos. Vaja, una meravella. I no oblidem que la seva intensa fragància atrau els insectes pol·linitzadors que contribueixen a un procés ecològic vital per la natura.
La declaració de Parc Natural de les Muntanyes de Prades i la de l’Àrea Metropolitana del Camp de Tarragona haurien de ser les dues cares d’una mateixa moneda al servei de la qualitat dels qui hi vivim i dels qui ens visiten. Les dues iniciatives, amb seny i equilibri, també poden tenir efecte pol·linitzador per fer florir projectes de quilòmetre zero i atrauran d’altres de més lluny. La gestió del patrimoni natural i de l’humà han d’anar de bracet i són peatge obligatori per dissenyar un futur amable i sostenible per a tothom. I mentre la planificació avança preneu-vos un respir i acosteu-vos a Prades per gaudir de l’enginy de la decoració de la Fira de la Farigola i d’altres dels seus encants. I, si us hi fixeu bé, en trobareu d’altres atractius als altres 23 municipis inclosos en les 43.700 hectàrees de la superfície del projecte de Parc Natural de les Muntanyes de Prades. De tant en tant, és bo aixecar la vista i no anar mirant-nos els peus. I mentre el Vaticà estudia el primer “miracle” de l’arquitecte Antoni Gaudí, un dels dos necessaris per prosseguir el procés d’eventual beatificació i posterior canonització, us recomano pujar fins a la Baltasana o l’ermita de l’Abellera per contemplar la majestat dels paisatges. No sé si són un miracle, però els tenim aquí. Cuidem-los.