Després d’uns mesos de reunions i, sobretot, de declaracions fent-nos saber que estaven en marxa els treballs per articular d’una vegada aquest nostre trosset de país, amb alcaldes del mateix partit a les dues principals ciutats, semblava que finalment anàvem pel bon camí. Tanmateix, va i l’alcalde de la capital es despenja anunciant que en el seu nou pla urbanístic destinen un espai per ubicar-hi la ja tan bellugada estació intermodal que s’ha de construir al terme municipal de Vila-seca. Denuncia que Tarragona és l’única capital de província que no té estació del tren d’alta velocitat i que tenim una estació enmig del no-res.
No és la primera vegada ―ni la que fa cent― que, quan he sentit algú queixar-se que tenim aquest equipament a vint minuts de casa, si ha vingut a tomb, els he explicat el perquè, i automàticament han canviat d’opinió. Això és comprensible que passi entre els ciutadans, però em sembla imperdonable que ho digui l’alcalde de Tarragona, i com que sembla que no sap el perquè, l’hi explicaré: tenim una estació enmig del no-res perquè és el lloc més a prop nostre fins on es va poder estirar la via, que des de Lleida anava més o menys en paral·lel a l’autopista cap a Barcelona i, per tant, passava molt lluny de casa nostra. I això va ser possible gràcies a un enginyer, fill de Reus, que aleshores era secretari d’estat d’Infraestructures a Madrid, el senyor Albert Vilalta González. Em sembla que ja seria hora de fer-li un reconeixement públic per haver intervingut en l’acostament de línia del tren d’alta velocitat sense comprometre’n l’operativitat. No oblidem que la línia és Madrid-Barcelona-frontera francesa.
Posats a imaginar quins poden ser els motius que ha tingut l’alcalde de Tarragona per prendre aquesta decisió sobre l’estació intermodal ―que podria dinamitar un treball que semblava ben encaminat―, se m’acut que pot ser una qüestió d’ADN, perquè en tenim alguns precedents.
Quan es va crear la Universitat de Reus-Tarragona ―consulteu el DOGC―, anomenada actualment Rovira i Virgili, es volia implantar en uns terrenys a mig camí entre les dues ciutats. En aquest sentit, el conseller Josep Laporte, amb mandat del president Pujol, un migdia va arribar a un pacte amb els dos alcaldes, del qual el de Tarragona al vespre se’n va desdir.
Més encara: el Mercat del Camp es va crear mancomunadament per oferir servei a tot el territori i es va situar entre les dues ciutats, amb gestió alterna cada dos anys. No sé la data de quan l’Ajuntament de Tarragona se’n va despenjar, però des de fa molt de temps, si no vaig errat, la gestió es porta des de l’Ajuntament de Reus.
Algú també ens podria explicar per què es va acabar on es va acabar l’autovia de Bellissens, projectada des de Reus per enllaçar amb el port de Tarragona.
I si tirem d’hemeroteca, podrem llegir al Reus Semanario de la Ciudad un editorial en què el director lamentava la construcció per part de la Diputació de l’autovia de Salou a Tarragona ―tot anomenant-la «autovía de succión»― quan la relació entre Reus i Salou era intensa i inqüestionable.
Voldria pensar que una bona entesa entre els governs de les dues ciutats hauria facilitat en gran manera el que ara es veu com una necessitat, o sigui, la creació de l’Àrea Metropolitana del Camp. Malauradament, però, sembla que no anem pel bon camí.