En el primer article sobre les vaqueries de Reus us parlàvem de les 37 quadres que hi havia a la ciutat i de les principals famílies que dominaven aquest negoci. En aquest segon capítol, ens endinsem en el procés d’higienització i estandardització de la llet, que acabaria amb la desaparició progressiva de les vaqueries urbanes i del seu funcionament tradicional, no només a Reus, sinó a moltes altres ciutats.
Una llet considerada un luxe
El consum de llet s’ha considerat sempre imprescindible, però durant molts anys no tothom la podia consumir diàriament. Era vista com un luxe, especialment recomanada per a infants i malalts. Segons dades del Ministerio de Agricultura, l’any 1961 el consum mitjà anual per persona era de 57 litres a Espanya, lluny dels 80 litres de França, els 147 del Regne Unit o els 175 dels EUA. Eren temps d’exaltació del calci com a motor per combatre el raquitisme i millorar la salut infantil.
Aquest baix consum es compensava parcialment amb productes com la llet en pols, la mantega i el formatge de bola que arribaven d’Amèrica, fruit de l’acord entre Franco i Eisenhower. Entre 1954 i 1963, es distribuïa la coneguda “llet americana” a través del Pla A.S.A. (Ajuda Social Americana), gestionat per la Unicef. Es repartia a escoles i llars amb cartilles de racionament i, sovint, a través de Càritas.
Les centrals lleteres: el pas cap a la modernització
A la primavera de 1952, un decret del règim franquista va promoure la creació de centrals lleteres a tot l’Estat. L’objectiu era impulsar la producció i el consum de llet amb garanties sanitàries dins del pla de desenvolupament econòmic. La venda directa de llet a les ciutats es considerava un risc per a la salut pública. Cal dir que aquesta preocupació ja existia abans del franquisme: durant la Generalitat republicana ja es van crear centres de refredament de llet al Vallès, Maresme, Empordà, Vic i Mollerussa.
Segons el decret, les ciutats amb més de 25.000 habitants podien acollir una central lletera. L’any 1958, ja n’hi havia disset en funcionament a tot l’Estat. Reus, Tarragona i Tortosa superaven aquell llindar poblacional, però només aquesta última va mostrar interès real en acollir-ne una. Tot i tenir menys caps de bestiar que Reus, segons recorda Àngel Lucas, Tortosa es va endur l’única central lletera de la província, sense ser capital.
Reus, Cal Pons i el camí cap a Tortosa
Com ja vam explicar en l’anterior article, la picaresca de posar aigua a la llet era habitual, i també ho va ser en el transport cap a la central de Tortosa. Per combatre-ho, es van utilitzar mesuradors de greix per controlar la qualitat i el rendiment de la llet rebuda.
La llet que sobrava a les vaqueries i no es repartia per les llars de Reus es duia a Cal Pons, punt de recollida local, des d’on sortien camions en direcció a Tortosa. Allà, era higienitzada i envasada en bosses de plàstic a la central lletera, que tenia l’exclusiva per a tota la província. El seu abast, però, era molt més ampli: també distribuïa a Lleida, Vilanova i la Geltrú, València, Terol i Saragossa.
La Central Lechera de Tortosa es va inaugurar el 1954 al carrer Amposta, i més endavant es va traslladar prop del que avui coneixem com el pont del Mil·lenari. Rebia llet en camions cisterna i en furgonetes amb gerres de 40 litres provinents de Reus, Tarragona i de tota la zona de l’Ebre. Fins i tot, arribava llet procedent del delta gràcies al desaparegut carrilet de La Cava a Tortosa.
La fi de les vaqueries urbanes
El negoci de la llet va decaure progressivament a mesura que es van establir condicions sanitàries més estrictes per a la seva venda. L’envàs va substituir la llet “a dojo”. Primer van arribar les ampolles de vidre, després les de plàstic i finalment els brics de cartró. La llet envasada oferia totes les garanties sanitàries i es comercialitzava a preus competitius.
Aquest canvi estructural va culminar amb el tancament de “La Lechera” de Tortosa l’any 1991. En els seus millors temps havia donat feina a 60 persones. Però amb l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, la liberalització de preus, el sistema de quotes lleteres, l’extinció de les concessions i l’arribada massiva d’excedents de llet europea van fer inviable la seva continuïtat. Igual que va passar amb moltes altres centrals lleteres de l’Estat, va acabar desapareixent.