El que l’opinió pública ha estat rebent aquests dies previs com a informació sobre el que determinats homes que deien ser polítics amb vocació de servei públic han estat dient sobre les dones resulta no només alarmant sinó també desolador. Alarmant perquè, entenc, no es tracta de prioritats pel que fa als presumptes delictes de corrupció en termes econòmics i pels quals aquests homes podrien ser jutjats; sinó desolador per les implicacions catastròfiques pel que fa a l’edifici ideològic que ells mateixos deien sostenir. És com si ells i els seus coreligionaris haguessin construït un magnífic gratacel feminista però sense fonaments.
Fins i tot qualsevol llec en enginyeria arquitectònica, com és el cas de qui subscriu aquest escrit, intueix que ni el sisme de menor magnitud podria suportar una estructura aparentment filada amb acer però sense sosteniment i que ha estat burlada grollerament. I en el cas que ens ocupa el que ha passat ha estat ni més ni menys que un terratrèmol polític.
No pretenc amb aquest article ni de bon tros jutjar ningú, no és el meu dret ni el meu deure, però sí que em permetrà l’amable lector una doble reflexió: d’una banda, cal rellegir tot el cabal acumulat en els darrers anys en matèria de valors i principis d’igualtat i respecte entre les persones; d’altra banda, com deia la freqüentment recordada quan succeeixen aquesta mena de fets Carmen Alborch, des d’aquell vibrant feminisme dels anys noranta, «som dolentes, però podem ser pitjors».
Certament encara queda molt per fer, i per això mateix, fent de cor fort, aquest any, ple de commemoracions democràtiques, pot ser també un bon moment per refrescar la investigació mundial de la igualtat de gènere i l’apoderament de les dones, coincidint amb el trentè aniversari de la Declaració i Plataforma d’Acció de Beijing d’ONU-Dones, un document que continua sent el pla d‟acció més progressista i avalat per al món.
Ricardo Mor Solà és consol general d’Espanya a Stutgart.