Fa uns dies estava en una cafeteria i de fons vaig sentir que sonava «El sitio de mi recreo», d’Antonio Vega (Madrid, 1957-2009). Admiro molt aquesta bonica cançó i el seu autor, de manera que, naturalment, em va cridar l’atenció. Després de rumiar si us l’havia recomanat i d’adonar-me que ―després de set anys― encara no ho havia fet, vaig decidir no demorar-ho més i dedicar-vos-la aquesta setmana. Sé que se n’ha escrit molt i que és prou coneguda, però per a mi seria imperdonable deixar-la al calaix més temps.
Les cançons d’Antonio Vega formen part de la banda sonora de diverses generacions, que han sentit com el madrileny els despullava l’ànima i els emocionava gràcies a la seva habilitat melòdica i poètica. Quan va morir el 2009, va deixar per a la posteritat un ampli llegat de cançons considerades himnes, tant en la seva etapa amb Nacha Pop com en solitari: «La chica de ayer», «Una décima de segundo» o aquesta de la qual us parlo avui, «El sitio de mi recreo».
L’agost de 1992, Antonio Vega era a Eivissa gaudint d’uns dies de descans al costat de la seva parella i un grup d’amics. En una tarda de solitud, inspirat per l’ambient tranquil de l’illa, va compondre «El sitio de mi recreo». Segons va explicar Teresa Lloret, la seva companya durant divuit anys, Antonio s’havia quedat on s’allotjaven a causa d’un malestar. Quan els seus acompanyants van tornar, els va presentar la cançó que havia creat en tot just unes hores.
De tornada a Madrid, Antonio Vega va registrar una maqueta només amb la seva veu i una guitarra. Aquest primer esbós es va incloure en el recopilatori ‘El sitio de mi recreo’ (1992). Conscient que la gravació original podia millorar-se, la va regravar a Londres sota la producció de Phil Manzanera. Aquesta nova versió, més polida i enriquida instrumentalment, es va incloure en el seu segon àlbum d’estudi, ‘Océano de sol’ (1994).
«El sitio de mi recreo» és una cançó dolça i fràgil, en la qual Antonio Vega canta sobre els llocs que travessem a la vida i aquells on ens trobem a gust amb nosaltres mateixos, tant físicament com espiritualment. Ell va habitar aquest lloc imaginari al llarg de tota la seva vida. Era el seu racó, humil i acollidor, del qual només va sortir per sentir l’alè del públic quan agafava una guitarra i sortia a un escenari.