Soc l’Ernest París, un reusenc de 53 anys i un apassionat per la muntanya: tinc documentats més d’un centenar d’ascensions a pics de 3.000 i 4.000 metres, a diferents països del món. He pujat cims emblemàtics com el Teide (tres cops) el Toubkal al Marroc (dos cops), l’Etna a Sicília, el Mont Olimp a Grècia, el pic més alt dels Tatras (Risy entre Polònia i Eslovàquia), i d’altres menors a Geòrgia, Suïssa, Eslovènia i fins i tot, al cercle polar àrtic, a les Svalbard.
De les muntanyes de casa nostra he pujat dotze vegades el Pedraforca, cinc el Bastiments, dos la Pica d’Estats, tres el Puigmal, dos el Balandrau (l’infern gelat), dos el Canigó, dos el Montardo, dos el Carlit i un cop, desenes d’altres cims pirinencs com el, Possets, Mont Perdut, Taillon, Gran i Petit Astazu, Gavarnie, Garmo Negro, Mulleres, Vallivierna, Culebras, Aneto, Maladeta, Pic de la Dona, Baciver, Pereguils, Comapedrosa, Besiberri Sud, Comaloformo, Perdiguero, el Petit Encantat, i així podría seguir fins al centenar o fins i tot més. Els muntanyencs parlem del nostre sostre com la muntanya més alta que hem pujat: el meu sostre és un 5.000 al Nepal (Tserko Ri) a la serralada de l’Himalaia, però se’m fa difícil poder dir quina és l’ascensió més bonica que he fet.
Cada cim és una aventura i suposa una relació especial amb la muntanya. Cada ascensió hivernal o estival, diürna o nocturna, comporta una preparació, un esforç, un estudi de la muntanya i de la previsió del temps que ens espera, una preparació de material, motxilla, aigua, menjar, roba, frontal, grampons, pals, un company o companya amb qui fer-lo perquè a la muntanya cal anar sempre acompanyat i cal saber renunciar a fer un cim si les condicions de visibilitat fred, neu, vent boira o qualsevol altre aspecte ens fa recular. «La muntanya sempre hi és» és la máxima que hem de respectar, tot i que algún cop he fet la gosadia de ratllar la imrpudència o fins i tot traspasar-la. Recordo una ascensió al Teide en solitari després d’una nevada descomunal el 2016 quan els accessos estaven tancats. Recordaré de per vida l’esbroncada monumental del guarda del refugi d’Altavista, per haver arribat al refugi minuts abans de la posta del sol ateses les condicions que desaconsellaven l’ascensió aquell dia. També recordo les vistes indescriptibles des del cim gelat a 3.715 metres i la baixada corrent al trot per les carenes nevades del volcà.
Fa mesos que preparo una doble ascensió al mont Fuji, el volcà més alt del Japó (3.776 metres). El Fuji és un mont sagrat per als japonesos. Únicament es pot accedir al cim els mesos de juliol i agost i com a màxim els primers dies de setembre abans de l’arribada de les pluges i ventades dels monsons.
L’ascensió al mont Fuji es pot fer per quatre rutes: la Yoshida (la més concorreguda), la Fujinomiya, la Subashiri i la Gotemba (la més llarga). Totes elles es troben al cim i a més es pot rodejar el con volcànic invertint una hora i mitja addicional. Pretenc realitzar una doble ascensió, és a dir pujar i baixar per la ruta Yoshida, i un cop a baix tornar a pujar i baixar per la ruta Gotemba, i a més rodejar el con volcànic.
La primera ascensió la tinc prevista realitzar el dia 15 de juliol. Cal reservar un passi per poder accedir al volcà, que cal comprar amb anterioritat assenyalant el dia. Així doncs realitzaré l’ascensió primera per la ruta Yoshida. Tinc previst sortir a les 3 de la matinada de la 5a estació del volcà (on està situada l’entrada a la ruta i darrer lloc on es pot accedir amb vehicle) i realitzar l’ascensió en unes 6-7 hores, vorejar tot el cràter (2 hores) i fer la baixada al trot en unes 4 hores més. La sortida del sol m’agafarà quan encara no hauré fet cim, tot i que previsiblament ja estaré força amunt.
La segona ascensió la tinc previst realitzar el dia 16. He escollit la ruta Gotemba (la més llarga). A diferència de la primera, aquesta ascensió la començaré a mitja tarda per arribar a un refugi situat a 3.000 metres, fer nit, i cap a les 4 de la matinada sortir direcció el cim per tal de veure la sortida del sol des del cim del Japó.
Vaig explicar el projecte a la gent de Reusdigital.cat, i en faran un seguiment. Realitzaré una crònica on explicaré les vivències i les anècdotes i enviaré material gràfic de l’ascensió i l’arribada al cim.
La muntanya és l’esforç possiblement més inútil que existeix, però és la meva passió. Puges durant llargues hores passant fred o calor, gana i set, et fan mal les cames i et canses molt. Quan arribes a dalt no hi ha ningú, no guanyes cap copa, no t’aplaudeix ningú, i a més un cop a dalt has de desfer tot el camí fet. Sovint, baixar costa més que pujar. Però aquells pocs minuts que des d’un cim contemples el què t’envolta no es pot descriure en paraules. Et sents petit i insignificant, fràgil i només tens recompensa si en aquell moment no hi ha una nuvolada que ho tapa tot o un temporal que t’amenaça al damunt.
Això és el que m’empeny a volar a Corea i el Japó, realitzar una doble ascensió al mont Fuji en solitari per dues rutes diferents, una nocturna i una diürna. M’he preparat a fons per poder-ho fer. Tot i que ja no tinc 20 anys.
Surto el dia 11 de juliol cap a Corea, el 12 cap al Japó, on faré una aclimatació d’un dia per preparar les cames, el material necessari i proveïr-me de menjar i aigua. I el dia 23 espero tornar a casa amb la doble ascensió a la butxaca. Serà un plaer explicar-ho.