El que està fent l’exèrcit israelià a Gaza només té un nom: genocidi. El testimoni d’alguns soldats de tenir ordre de disparar indiscriminadament contra la gent quan van a recollir aliments de la poca ajuda humanitària que els arriba és senzillament repugnant. La deshumanització consentida internacionalment pels interessos econòmics i geoestratègics de la dupla Netanyahu/Trump és una mostra del nivell de degradació de la vida institucional dominant a l’occident, mentre els líders polítics de la d’orient se n’en foten, amb la Xina i Rússia al capdavant.
No puc tancar una setmana fantàstica de Festa Major de Sant Pere amb espectaculars tronades, carrers plens del seguici popular i milers de reusenques, reusencs i visitants sense destinar part del meu temps i del vostre a una modesta reflexió sobre la necessitat de dir prou davant aquesta flagrant injustícia. Amb la boca gran o amb la boca petita. No és una qüestió de volum, sinó de discurs. És inacceptable que amb l’argument contra el terrorisme de Hamàs el govern israelià estigui massacrant el poble de Palestina. L’atemptat contra el festival israelià del 7 d’octubre de 2023 amb més de mil assassinats i més de 250 ostatges va ser execrable i justifica prendre mesures, però els atacs d’Israel a Gaza han deixat ja prop de seixanta mil morts: 56.000 palestins i 1.700 israelians.
La violència ha substituït qualsevol fórmula de diàleg que recondueixi o resolgui el conflicte històric entre Israel i Palestina, un litigi territorial iniciat a principis del segle XX que la dominació colonial britànica de la zona no va saber resoldre i que la creació de l’Estat d’Israel el 1948 va acabar d’enquistar. El genocidi practicat pel règim nazi abans i durant la Segona Guerra Mundial ha fet molt de mal i és una màcula en la història del món contemporani que va aprofundir encara més en el corrent antisemita que malauradament en alguns països venia de lluny. Recordem per exemple que el segle XV els Reis Catòlics van ordenar l’expulsió dels jueus per defensar el predomini del catolicisme. Un cas de conflicte de poder vestit de religió. I un que és molt innocent creu que tots plegats n’hauríem d’haver après de la història per buscar altres camins per resoldre diferències. Però no és el cas.
L’espiral de rearmament atiada pels Estats Units està arrossegant tot el món de forma pornogràficament pública. El nou xèrif del món ens mana invertir un 5 % del PIB i tots a creure sense dir ni mu. O com a mínim a fer-se la foto amb l’impresentable i indocumentat de Trump que a la seva escala de valors i prioritats només té el negoci, el seu i els de qui l’avalen amb la indústria armamentística ocupant un lloc destacat. L’últim episodi dels bombardeigs nord-americans a algunes instal·lacions nuclears de l’Iran va ser una demostració publicitària del catàleg de les eines per matar. I encara fa més mal que els executors del que està passant a Gaza siguin precisament aquells que van patir en les seves carns els mateixos mals d’extermini i eliminació sistemàtica d’un grup humà. La definició de genocidi parla de motius de raça, ètnia, religió, política o nacionalitat.
L’holocaust perpetrat pels nazis del 1941 al 1945 es va tancar amb l’eliminació de més de 6 milions de jueus dins i fora dels camps d’extermini. Va ser un genocidi que alguns discursos terraplanistes de polítics i seguidors de la nova extrema dreta encara s’atreveixen a negar o qüestionar. I el que està passant a Gaza és un nou cas de genocidi que fins i tot part del poble jueu està rebutjant públicament. Palestins i israelians són víctimes d’una política piconadora en la qual la força de les armes ha substituït la força de les paraules. Una política centrada a posar el focus en les diferències i no pas en les coincidències ni en la convivència.
Si aquest és el clima que ens ha d’acompanyar durant els pròxims anys del segle XXI, anem ben arriats. La calorada de les últimes setmanes serà una broma al costat de les sufocacions de veure com aniquilen sense contemplacions gent afamada, dones, homes i nens als qui es nega el dret a menjar i a viure. Fem cas a Raimon i Diguem no: “No, jo dic no, diguem no. Nosaltres no som d’eixe món. Hem vist la fam ser pa dels treballadors. Hem vist tancats a la presó homes plens de raó”.