Just a l’entrada de Marçà, venint de Falset, ens trobem, a mà esquerra, amb un enorme edifici abandonat. Un edifici que sorprèn per les seves dimensions, però no per la seva estètica, ja que, malauradament, es troba en ruïnes. Es tracta de l’antic Convent de Sant Marçal.
La fundació del convent es remunta a l’any 1611, quan la Casa Montagut de Marçà va cedir a l’ordre dels Servites una finca de 325.000 metres quadrats per construir-hi un convent de frares sota el nom de Sant Marçal. Però, qui eren els frares servites? L’ordre dels Servites va ser fundada l’any 1233 per set rics mercaders de Florència. Va experimentar una ràpida expansió per la Toscana i el nord d’Itàlia i, en segles posteriors, va esdevenir molt popular a França, Polònia i Espanya, on hi va arribar a haver vuit convents d’aquesta ordre. A casa nostra, es van establir bàsicament a Barcelona, l’Alta Cerdanya i Banyoles.
El Convent de Sant Marçal de Marçà pertanyia al bisbat de Tortosa. L’edifici, d’estil renaixentista, es va bastir sobre les restes d’una antiga ermita dedicada a Sant Marçal, de la qual ja se’n té notícia l’any 1314. La nova construcció disposava d’un ampli claustre i d’una gran biblioteca. Tot i que, segons un cens de 1768, hi vivien tan sols divuit religiosos, el fet que fos un Convent Capitular —on es reunien cada quatre anys els membres dels convents de la Corona d’Aragó— feia que pogués allotjar moltes més persones.
Com hem dit, la finca on es va establir el convent era molt extensa, amb terres fèrtils i amb abundància d’aigua per al reg. Més enllà dels aliments que podien produir a l’horta, el convent rebia un impost anomenat delme: el 10% del rendiment de les collites dels camperols de l’entorn, especialment de Capçanes i Falset. Les típiques tensions entre Falset i Marçà van propiciar que, l’any 1623, es fundés a la capital del Priorat un convent que rivalitzava amb el de Marçà, però que va tenir una curta vida arran de l’enfrontament amb els habitants de Falset per qüestions econòmiques. El convent va ser enderrocat i els seus clergues, empresonats per ordre del bisbe de Tarragona, van ser posteriorment traslladats al Convent de Sant Marçal de Marçà.
A més de la imatge de Sant Marçal, a l’església del convent hi havia una imatge molt venerada de Santa Madrona, que es treia en processó en èpoques de sequera. De fet, Santa Madrona no tornava al convent fins que no havia plogut deu vegades.
Amb l’arribada del convuls segle XIX, els frares servites van abandonar el convent durant la Guerra del Francès i durant el Trienni Liberal, per abandonar-lo definitivament el 1835. La biblioteca comunitària es va transferir a una casa particular i, així, es va poder conservar. Pocs dies després de l’abandonament, els detractors del convent en van cremar l’altar, però, afortunadament, el foc no es va estendre gràcies al bon estat de la construcció. Per molt estrany que pugui semblar, l’església d’aquest convent fou aterrada pels carlins l’any 1838, durant la Primera Guerra Carlina, ja que la comunitat servita era de tendència liberal. Un cop enrunada l’església, els seus materials van ser aprofitats durant anys pels vilatans per reparar les seves cases, fins que va quedar completament derruïda el 1845.
Amb la Desamortització de Mendizábal, el convent de Sant Marçal va sortir a subhasta pública i es va vendre per “1.600 o 1.800 duros”, un preu que ja es considerava baix en aquell moment. Anys més tard, es va tornar a subhastar i el van comprar per 200 duros l’alcalde d’aquell temps, Josep Piqué i Cots, i el secretari de l’Ajuntament, Pedro Borràs i Castellví. Veiem que dos cognoms tan comuns al Priorat d’avui com Piqué i Castellví ja eren ben presents al Marçà de fa dos segles.
Cap a principis del segle passat, la construcció es va arranjar mínimament per fer de magatzem, i fins no fa gaires anys va esdevenir un corral on s’hi guardaven corders. Curiós animal que encarna el sacrifici de Jesús i que, alhora, és un important element simbòlic de l’Església cristiana, que vincula l’Antic i el Nou Testament.