La muntanya sempre hi és. Aquesta és una màxima que cal tenir present. Respectar la muntanya, perquè ella no ho farà a tu.
I així ha estat en aquesta primera ascensió al Fuji (3.775 metres i el punt més alt del Japó). M’he llevat a dos quarts de 3 de la matinada per caminar des del poble als peus del Fuji fins al punt on agafar el bus que em portava al punt d’inici. Plovia lleugerament i òbviament portava l’equipació de pluja.
A les 4 de la matinada he agafat el primer bus. No érem més de set persones. Un cop a la cinquena estació plovia amb més intensitat i bufava vent. M’he dirigit al punt de control i m’han preguntat si volia pujar, però ells m’ho desaconsellaven perquè hi havia avís d’un tifó tropical amb molta aigua i vent. Dic als responsables que intentaré l’ascensió per la ruta Yoshida (una de les dues que tinc planejada), que soc muntanyenc experimentat i que sé valorar els riscos. Els dic que si no ho veig clar giraré cua i sembla que els he convençut perquè m’han deixat passar.
Així cap a les 5 de la mainadaí he iniciat l’ascensió a 2.300 metres. I en efecte la pluja era ja més intensa però suportable. He fet la caminada fins a la sisena estació (a 2.700 m) a bon ritme però ja xop. Era una pluja intensa i tropical (és a dir càlida) ben diferent de les tempestes de gota freda del Pirineu.
He arribat a la stena estació (sobre els 3000 metres) realitzant alguna petita trepada senzilla però amb l’aiguat baixant a bots i barrals per les roques. El vent ha girat de càlid a fred a causa de la progressiva alçada que anava guanyant.
Em sentia bé de forces, però no comptava amb el hàndicap de l’aigua i l’aire violent. Una revolada de vent m’ha trencat la capelina i tot i que ja xop m’he quedat més desprotegit.
He demanat entrar als refugis de l’estació 6 i 7 per aixoplugar-me, assecar-me i descansar i m’he trobat amb la porta als nassos. La coneguda hospitalitat japonesa no l’he trobat per enlloc. Em costa d’entendre com no respecten una màxima d’alta muntanya en cas de tempesta: no negar l’ajut a ningú. He acabat refugiat en un dels lavabos que he trobat amb la porta mal tancada. Estic bé de forces, però no puja ningú. Començo a tenir fred i una ràfega de pluja violenta m’espanta perquè les gotes em piquen al cap per damunt la gorra i em fa mal.
Empès per les ganes i l’emoció decideixo continuar ascendint i he arribat fins a la cota 3.250 on faig una foto testimonial de cota i decideixo que no puc seguir a causa de la pluja i el vent. A diferència d’abans ara ja tinc fred al cos i si continuo amunt anirà en augment.
Decidir aturar una ascensió és una petita frustració que en aquell moment què estàs allà dalt tot sol afecta. Si hagués vist que algú més tirava amunt potser m’hauria atrevit a seguir-lo, però allà sol enmig del fangar i les roques ho he vist impossible. Estic a dos quilòmetres del cim i a escassos 500 metres d’altitud (menys alçada que fer la Mussara des de Vilaplana) però toca parar.
Faig mitja cua i tot i el fred em dic que no em puc frustrar, que he de gaudir del privilegi d’estar gairebé al cim del Fuji amb un temporal imprevist. I dit i fet, he començat el descens de la ruta Yoshida que es fa per un costat diferent trotant. A diferència de la pujada que anava sol a la baixada em trobo poques persones que devien estar als refugis de les estacions 8, 7 i 6. El camí fa que es pugui trotar i decideixo baixar corrent per escalfar el cos fred i entrar en calor. Així he desfet els cinc km de la pujada trotant pel vessant del Fuji. La pluja violenta passava a ser més calenta a mesura que perdia altitud i com que ja anava molt xop, doncs era com portar una dutxa encesa damunt el cap mentre corria.
M’he dit que no valia la pena l’emprenyamenta que portava i que tocava canviar el xip i aprofitar l’aventura com un gaudi. Així mig enganyat he anat desfent el camí fet i al cap d’una hora i mitja he arribat a la cinquena estació on he estat parlant amb els del punt de control que hores abans no volien deixar-me passar.
L’aiguat no ha parat fins entrada la tarda. He agafat el bus de tornada (ara ja amb més gent) i d’allí al poble de Fujisan on m’esperava una dutxa calenta i reparadora.
Un cop a l’hostal em comenten que aquest episodi de pluges s’allargarà un parell de dies.
Demà inicio l’ascensió per la ruta Gotemba (la més llarga). Veurem com evoluciona el tifó i si puc fer el cim. Estic a mercè de les condicions climàtiques.
(Crònica escrita el dimarts 15 de juliol de 2025)