Ara fa mig segle, Josep Maria Huertas Claveria entra a la presó Model de Barcelona. El moviment periodístic i social per aconseguir la seva llibertat marquen fets de rellevància històrica. Aquells vuit mesos i vint dies, vàries generacions de periodistes i lectors es van quedar sense un mestre i un referent.
Huertas predicava que “el periodisme és un sacerdoci”. Que “a cada taula un Vietnam” i altres frases memorables. Però vàrem compartir set anys la mateixa taula a ‘El Periódico’ i mai hi vaig veure ni capellans ni vietnamites. Era un idealista. La realitat el va portar a la presó i a diversos arraconaments i exilis professionals.
Era un líder. Un magnífic entrenador a l’hora de formar equips que l’estimaven i eren com una segona família. Encara que a tota família hi ha algun Judes. Com aquell suposat amic que li va impedir arribar a ser director del ‘Diari de Barcelona’ i li va prendre el seu lloc.
Mai va arribar a director de res, fet que li causava cert neguit interior. Un altre malestar íntim provenia de quan el seu pare, també periodista, va abandonar la seva mare i ell quan era un nen. Només va conèixer el pare dins el taüt. Tenia ulls d’orfe. “Aquells ulls no mentien”, va escriure una alumna seva.
Quan va morir, la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull.li va dedicar el llibre ‘Professor Huertas, lliçons de periodisme’. (1). Un recull d’articles dels seus alumnes i dels seus companys professors. Amb una recopilació d’apunts de les seves classes i una antologia d’alguns articles d’ell sobre periodisme.
Alguns titulars dels estudiants: ‘L’amor pel periodisme’. ‘Dutxats i amb tot el diari llegit’. ‘Narradors d’històries’. ‘Un periodista digne’. ‘Una bandera de llibertat’. ‘Ensenyant a mirar’. ‘T’agrada Miguel Bosé?’. Alguns dels professors: ‘Gràcies, amic’. ‘Símbol i referent històric’. ‘Jo no soc un huertamaro. ‘Jo sóc un huertamaro’. ‘Ets feliç?’. ‘Pàgines, pàgines, pàgines’…
A l’antologia d’articles de Huertas sobre periodisme, títols com ‘La peligrosa profesión periodística’. ‘La defenestración del periodista progre’. ‘La ideologia del periodista’. ‘Otro gol contra la libertad de expresión’. ‘Els set pecats capitals de la premsa de Barcelona’. ‘El sexo político del periodista’…
Tot plegat és encara un retaule de retrats impressionistes que configuren el personatge polièdric, polifònic, apassionat i complicat. “Senzill, intel·ligent, inesperat, va marcar les primeres promocions de la Facultat”, escriu el degà Miquel Tresserras.
Periodisme total i pur, aquell llibre conserva el poder seductor del periodisme, la història, la literatura, la cultura, l’urbanisme… Perquè Huertas era un seductor. I Joaquim Maria Puyal va sentenciar: “Comunicar és seduir.” Amb els seus articles, Huertas aconseguia o seduir o ser odiat.
De la seva obra periodística es pot dir el mateix que va escriure Montaigne: “si ell havia fet el seu llibre, el seu llibre l’havia fet a ell”. Sol o en companyia, va escriure més de cent llibres. A més dels molts que va encarregar a altres companys o els va recomanar a les editorials.
Com a mostres, la col·lecció Vaixells de paper, del Col·legi de Periodistes, del qual va ser degà des de 2006 fins a la seva mort el març del 2007. La revista professional ‘Capçalera’. O la semestral ‘Annals’, dedicada a la història, recerca i teoria del periodisme. En el cas de Huertas, vida i obra són indestriables.
Ho demostra l’article que el va portar a la presó durant aquells vuit mesos i vint dies. Es titulava ‘Vida erótica subterránea de Barcelona’. I se subtitulava: ‘De los burdeles históricos a las pocas “habitaciones que persisten”, pasando por los meublés de fantasía.”’ ‘Tele/eXprés’, 7 de juny de 1975. (2).
La causa, una querella de l’Exèrcit per injúries, un consell de guerra i dos anys de presó. A més, una acusació per terrorisme per culpa d’un etarra assassí i delator. Va entrar a la presó amb els cabells foscos i va sortir amb els cabells blancs.
A la Model, coneix el jove delinqüent El Vaquilla. I viu quatre morts. Txiqui, etarra afusellat a Collserola. El Habichuela, delinqüent comú mort a cops per un funcionari. Franco, perquè un indult reial indultava alguns presos. I Oriol Solé Sugranyes, anarquista mort a trets a Navarra mentre fugia d’una presó.
Tot allò l’endureix per fora i el trenca per dins. Els seus ulls d’orfe ja sempre seran més tristos. Altra vegada, el periodisme seria la seva teràpia i el seu consol. Aquells drames reforcen el seu sentit i sentiment de classe social.
Aquell empresonament va comportar una mobilització professional, ciutadana i política que va suposar la primera manifestació de periodistes i la primera vaga de premsa a Espanya des del final de la Guerra Civil. També va costar un atac de cor al director del ‘Tele/eXpres’.
Era Manuel Ibáñez Escofet (1917-1990), el seu pare adoptiu i periodístic. En el seu llibre ‘La memòria és un gran cementiri’ (3) retrata el jove Huertas: “Xicot amb bona pasta periodística que es va professionalitzar per culpa meva”. Era oficinista a un concessionari de motos.
A ‘El Correo catalán’, que dirigia el mateix Ibáñez, “es distingí de seguida com un periodista crític i audaç.” A la presó. “Hi anàvem a visitar-lo Pere Oriol Costa i jo. Curiosament, havia assumit la seva desgràcia amb esperit fort i era ell qui ens animava a nosaltres”.
Ibáñez Escofet, tenia fama de cridaner. Huertas, també. Humanista integral, res humà li era indiferent. La seva tossuda campanya per salvar la modernista Casa Golferichs va convertir el periodista en l’heroi d’associacions de veïns i en símbol del periodisme antifranquista.
Després, la seva recuperació d’estàtues i monuments retirats i amagats pel franquisme el va elevar categoria d’arqueòleg, abans d’Indiana Jones. Però mai va abandonar el seu periodisme en defensa dels més desvalguts.
Els seus reportatges sobre suburbis, pobresa i barraquisme seguien la petja de l’amic i mestre Paco Candel. I d’Andreu-Avel·lí Artís, àlies Sempronio (1908-2006), entre altres clàssics. (Veure peça a banda 1).
La seva afecció als carrers del baix ventre de Barcelona (Barri Xino) provenia d’una tradició literària iniciada per Jean Genet en ‘Diario de un ladrón’, Pieyre de Mandiargues en ‘Al margen’ i perfeccionada per l’amic Paco González Ledesma. Sobre l’Eixample, compartia el lideratge amb l’amic Lluís Permanyer.
Però la seva primera etapa li va costar ser titllat de «barraquista, xirucaire» i altres mots entre irònics i despectius. Després, els seus practicants l’anomenarien periodisme social, periodisme compromès, periodisme de barris, periodisme de carrer, periodisme de proximitat… Feia i fa més fi i menys combatiu.
El cert és que Huertas trenca “El concepte aristocràtic d’escriure als diaris”, que criticava Joan de Sagarra (1938- 2025). I també a la “manca de cultura i d’ofici” dels periodistes barcelonins” i el seu “desconeixement de la tradició periodística”.
És quan a ‘Tele/eXprés’ crea un equip que ha passat a la intra-història del periodisme. Eren i són els ‘Huertamaros’. (Veure peça a banda, 2). La majoria gent jove del Poble Nou i d’altres barris i perifèries humils. Els retrata Jaume Fabre al seu llibre ‘Cròniques del fang. Quan els diaris van donar veu als barris’. (4)
Un aiguabarreig de simpaties amb els guerrillers Tupamaros, amb Regis Debray, el Maig del 68, cristianisme, socialisme, marxisme, àcrates, gent underground… Molt diferents entre ells. Amb Huertas com a cap del grup i el seu entorn. (Veure peça a banda 3).
El pas dels anys els ressitua en diversos partits polítics, gabinets de premsa i en càrrecs públics, segons la ideologia de cadascun. Huertas ho explica críticament en el seu llibre ‘El plat de llenties. Periodisme i transició a Catalunya’ (1975-1985) (5).
Per superar el “desconeixement de la tradició periodística”, que deia Sagarra, Huertas va reivindicar i aconseguir que l’Associació de Premsa es convertís en el Col·legi de Periodistes. També va ser un dels fundadors de l’organització clandestina el Grup Democràtic de Periodistes (6).
Des del punt de vista cultural, Huertas coincideix amb l’anomenada Escola de Barcelona, formada per noms molt rellevants. També anomenats Generació dels 50, la seva literatura té moltes semblances amb el periodisme d’aquells moments. (Veure peça a banda, 4)
L’any 1996, Huertas escriu a ‘El Periódico’ l’article ‘Periodistas con y sin memoria’. Semblava una premonició de l’oblit de la seva persona i obra després dels obituaris i panegírics, alguns hipòcrites i cínics, publicats quan va morir.
Sortosament, quan treballàvem a ‘El Periódico’ va arribar un jove que observava, escoltava i aprenia. Era Jordi Juan, ara director de ‘La Vanguardia’. Ara fa poc, ha escrit un article recordant i reivindicant el mestratge i la influència periodística de Huertas i de Josep Carles Rius.
El record de Barcelona té forma de plaça i està al Poblenou, a un pas de la Rambla, al costat d’una antiga fàbrica transformada en centre cívic, un espai de trobada com els que tant defensava Huertas.
‘La memòria és un gran cementiri’, va escriure Ibáñez Escofet. Huertas era amic del cantant Raimon i li agradaven les ‘Cançons de la roda del temps’, de Salvador Espriu. Com la que diu: “Jo, que moro i sé/ la solitud del mur i el caminant,/ et demano que em recordis avui,/mentre te’n vas amb les sagrades hores”.
Vora el monestir de Sant Pere de Roda hi ha una petita olivera. Sota les arrels, l’urna amb les cendres de Huertas. Ningú sap perquè va triar aquell indret. Araceli, la seva vídua, ha perdut tota la memòria. El seu fill Guillem, el Granoteta, és el més sorprès d’aquella última voluntat paterna.
Però les vistes són impressionants i infinites. Quan bufa a tramuntana és terrible. Quan no, la mar respira calma. Quasi com una metàfora del caràcter Huertas.
——————————————————————————–
1. ‘Professor Huertas, lliçons de periodisme’. Varis autors. Trípodos. Facultat de Comunicació Blanquerna, 2009.
2. ‘La presó, quatre morts, vuit mesos i vint dies. El cas Huertas Claveria’. Varis Autors. Editorial Laia, 1978.
3. ‘La memòria és un gran cementiri’. Manuel Ibáñez Escofet. Edicions 62, 1995.
4. ‘Cròniques del fang. Quan els diaris van donar veu als barris’. Barcelona 1966-1983. Jaume Fabre i diversos autors. Ajuntament de Barcelona, 2022.
5. ‘El plat de llenties. Periodisme i transició a Catalunya’. Josep M. Huertas. Col·legi de Periodistes de Catalunya, 2005.
6. El Grup Democràtic de Periodistes (1966-1976) Crònica d’un periodisme esperançat. Joaquim Roglan. Col·legi de Periodistes de Catalunya, 1992.
Peces a banda
1 Els predecessors i referents
Entre els seus referents i antecessors: Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs, àlies Sempronio (1908-2006). Manuel Ibáñez Escofet (1917-1990). Néstor Luján (1922-1995). Paco Candel (1925-2007), Josep Maria Espinàs (1927-2023). González Ledesma (1927-2015). Víctor Mora (1931-2016). Mateo Madridejos (1932-2023). Joan Marsé (1933-2020). Josep M. Carandell (1934-2003)… Coneguts també com membres de l’Edat de Plata.
2 Els Huertamaros
Els companys i deixebles de Josep Maria Huertas són coneguts com els Huertamaros. Els més rellevants: Jaume Fabre (Guinardó), Juanjo Caballero (Poble Nou), Eugeni Madueño (Santa Coloma de Gramenet), Miquel Villagrasa (Casc Antic), Maria Favà (Poble Nou), Pilar Casanova (Seidín, Osca)… Els dibuixants Puyal (Poble Nou), Fer i Joma. I els foto-reporters Pepe Encinas (Poble Nou). Jaume Mor (Poble Nou). Quim Manresa (Nou Barris). Joan Guerrero (Santa Coloma de Gramenet). Tots “Gossos de carrer”, en terminologia elogiosa de Manuel Trallero.
3 La generació periodística de postguerra
Huertas pertanyia a la generació periodística de postguerra. Alguns noms: Joan Anton Benach (1936-2024). Josep Martí Gómez (1937-2022). Lluís Permanyer (1938). Vázquez Montalbán (1939-2003). Pere Oriol Costa (1940). Colita (1940-2023). Terenci Moix (1942-2003). Pilar Aymerich (1943). Rafael Pradas (1945).
4 Els contactes literaris amb l’Escola de Barcelona
Els continguts i contactes literaris coincideixen amb l’anomenada Escola de Barcelona: Jaime Salinas (1925-2001), Josep Maria Castellet (1926-2014), Enric Badosa(1927-2021), Carlos Barral (1928-1989), José Agustín Goytisolo (1928-1999), Juan Goytisolo (1931-2017). Jaime Gil de Biedma (1929-1990). Cosmopolites, practicants de la literatura social i compromesa, amb influència marxista. Pertanyen a l’Edat de Plata de la literatura entre el tardo-franquisme, la transició i la consolidació democràtica.