La transformació urbana i econòmica de Reus ha deixat petja a la seva fisonomia i memòria col·lectiva. Si bé en les últimes dècades la plaça de Prim havia guanyat el sobrenom de plaça dels bancs, per la gran presència d’entitats financeres, fa un segle era coneguda com la plaça dels hotels. Hotels, fondes i cafeteries ocupaven les plantes baixes dels majestuosos edificis que conformaven l’eix neuràlgic d’un Reus bulliciós, de viatjants, pagesos i negocis… però també de nits de joc i disbauxa.
Amb el temps, i especialment durant el franquisme, la febre enderrocatòria va fer desaparèixer aquests establiments històrics. Els palaus burgesos que havien estat reconvertits en hotels entre finals del segle XIX i començaments del XX van ser substituïts per edificis nous, més funcionals i destinats, sovint, a acollir entitats bancàries. Dels antics hotels de la plaça no en queda res, llevat del record i alguna peça salvada in extremis.
Gran Hotel Continental de París
L’actual seu del BBVA ocupa el solar on s’aixecava el Gran Hotel Continental de París, ubicat al majestuós Palau de Cal Comas, del segle XVII, reconvertit en hotel l’any 1908. El seu restaurant, dissenyat per l’arquitecte Pau Monguió i Segura, destacava pels baixos en xamfrà entre la plaça, el carrer de Sant Llorenç i el de Sant Esteve. Als inicis, una popular cafeteria coneguda com L’Esquella –probablement Bar Continental en nom oficial– ocupava la planta baixa. Aquest nom es podria haver triat per evitar confusions amb el Cafè París, establiment d’alt nivell gastronòmic ubicat sota els porxos, al costat del Teatre Fortuny.
Aquell era un moment en què la cuina francesa feia furor arreu d’Europa, i Reus s’hi apuntava. La cafeteria era regentada per Gaietà Virgili, un home incansable, conegut per tenir el local sempre obert… o potser perquè era també un centre de joc clandestí. Molts pagesos, després de vendre avellanes, ametlles o oli, hi perdien els guanys a les cartes o la ruleta.
Tot això va acabar el 1923, quan es prohibí el joc, i Virgili va traspassar el negoci. Una anècdota recollida per Xavier Amorós relata la voluntat de Virgili d’estar sempre a la moda: un dia, una parella distingida va demanar una ampolla de Moët & Chandon, un xampany desconegut per al cambrer. El senyor Virgili va acabar comprant-ne 20 caixes per oferir-ne als clients guanyadors, i es va reservar una caixa per celebrar-ho amb la família. El negoci va passar a Antoni Pedrola després de la guerra i es va mantenir fins al 1947, quan l’edifici fou enderrocat per construir-hi el Banc de Bilbao, actual BBVA.
Hotel-Fonda Catalunya, Hotel de Londres i el Bol d’Or
Allà on avui s’alça l’edifici del BSCH, abans hi havia la Fonda Catalunya, tot i que el que realment ha quedat gravat a la memòria reusenca és el seu restaurant: el Bol d’Or. Era a la Casa Vilanova, i durant la dictadura el nom fou canviat a Café de España, seguint la tendència d’eliminar noms estrangers. La finca presentava danys estructurals a causa d’un bombardeig, fet que en precipità l’enderroc. En el mateix edifici hi havia la clínica dental de Camilo Morales, que anys després fou assassinat pels maquis, tot i que els motius exactes encara generen dubtes. Curiosament, avui en dia, en aquell mateix lloc, encara hi ha una clínica dental.
L’edifici més emblemàtic de la plaça fou sens dubte el Palau Miró, reconvertit a partir de 1880 en el Hotel de Londres. Ocupava tota la façana sud de la plaça, entre el carrer de Monterols i el raval de Jesús. A diferència d’altres establiments, no tenia gran cafeteria, però sí comerços com una sastreria famosa (Non Plus Ultra) i un taller de corretges. El palau, construït al segle XVII per Pau de Miró i Claveguera, incorporava elements medievals com una torre rodona de deu metres de diàmetre. El seu saló de ball, decorat amb pintures d’estil pompeià de Josep Flaugier, era una estança sumptuosa que esdevingué menjador de l’hotel. Les portes de vitralls donaven a un jardí interior amb accés a un jardí botànic instal·lat dins la torre medieval.
Aquest edifici fou escenari de visites il·lustres com les de Ferran VII (1814 i 1827), Maria Cristina i Isabel II (1844). També va acollir entitats com la Filarmònica (1862) i el Centre de Lectura (1868-1879), fins que el 1880, Gabriel Masdeu hi obrí el Gran Hotel de Londres. Durant dècades, l’hotel va ser escenari d’actes socials rellevants, com l’homenatge a Francesc Macià el maig de 1931. També s’hi produí la mort de l’escultor Pau Gargallo el 1934, durant una estada per motiu d’una exposició al Centre de Lectura. Amb l’arribada del franquisme, l’hotel fou rebatejat com Hotel España, igual que el Bol d’Or. Tot i els noms oficials, la població va continuar referint-se als establiments pels noms originals. L’abandonament progressiu va deteriorar l’edifici.
L’any 1961 s’hi van fer obres de consolidació i es van enderrocar restes de la torre i la torratxa. La Diputació de Tarragona va mostrar interès per recuperar-lo com a seu de Caixa Tarragona, però no es va concretar. L’ajuntament no va fer cap acció per conservar-lo, i després del seu tancament l’any 1971, fou enderrocat el 1973. De tot el conjunt, només s’ha conservat el portal d’entrada, traslladat al Centre Social El Roser.