Unes notes recents dels diaris locals destacaven la bona evolució de les obres al Fòrum de la Colònia de Tarragona, un valuós conjunt arquitectònic heretat dels romans que es troba en plena efervescència d’activitat, després de tres mesos d’obres per aprofundir en els jaciments, millorar l’estat de les restes i poder obrir-los al públic amb una nova museografia. És sens dubte inspirador poder contemplar els magnífics capitells corintis sobre les columnes estriades que resten del que devia ser un espectacular edifici en l’espai del qual es desenvolupava tota la vida ciutadana de l’antiga Tàrraco: la política, la justícia, el comerç, la vida social i fins i tot el culte religiós. I dic inspirador perquè, indagant en els llibres d’història, he pogut recordar que l’actual capital del Tarragonès tenia una acumulació de títols ben àmplia: “Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco”.
En el context actual de lluita política per descobrir la titulació acadèmica (o l’absència d’aquesta) de cadascun dels nostres representants parlamentaris ubicats avui dia no en un fòrum sinó en un Congrés de…, orfe ara de gènere masculí, femení o neutre (almenys formalment), cosa que, aprofundint en el que és romà, em recorda les declinacions dels adjectius en llatí que, forçosament, havien de completar les tres terminacions, cal preguntar-se com a forma de reflexió si hem estat ara els inventors o no d’aquesta obsessió pels títols i honors que creiem que han d’incloure’s en el nostre curriculum vitae (per cert, tossudament amb el llatí romà). Doncs sembla que no és una cosa nova. Precisament, a la Roma imperial, la titulitis va ser un fenomen notable, especialment a la cort i entre l’elit, capa social que com a acaparadora de títols ha estat recriminada per alguna persona del govern amb elevat criteri acadèmic, pel que sembla. Doncs bé, obro el Diccionari de la Llengua Espanyola de la Reial Acadèmia Espanyola i llegeixo que el terme es defineix com a “valoració desmesurada dels títols i certificats d’estudis com a garantia dels coneixements d’algú”.
L’edició del diccionari que he consultat és la vint-i-dosena, la de l’any 2001, sí, el mateix any al qual es refereix l’Odissea de Stanley Kubrick. Qualsevol fullet turístic ens informa que el moment de màxima esplendor de Tàrraco com a colònia romana va tenir lloc els anys 26 i 25 abans de Crist, quan l’emperador August va residir a la ciutat per dirigir les campanyes contra càntabres i àsturs, temps en què es va construir, entre altres edificis, el fòrum que ens ocupa en aquest escrit. La intersecció temporal que va des d’aquella època fins al 2001, o al 2025 per assenyalar una data més contemporània, podria haver esvaït qualsevol idea sobre la importància dels títols a la Roma Imperial, ja que els emperadors, senadors i alts funcionaris competien per ostentar títols que denotessin el seu poder, prestigi i connexió amb la divinitat. Aquests títols no només eren símbols d’estatus, sinó que també influïen en la jerarquia social, la presa de decisions i la propaganda imperial. Tanmateix, l’obsessió romana persisteix i, desafortunadament, s’està presentant durant aquests dies previs a les vacances d’estiu com un fenomen irritant perquè posa en dubte precisament la capacitat real dels nostres representants per fer front als desafiaments que imposa la cosa pública, és a dir, la gestió dels negotia estatals.
Considero que pot ser una bona manera de fer front a la titulitis parlamentària fomentar les habilitats personals, actitud, disposició i talent dels nostres polítics, en resposta a les demandes de la ciutadania fetes mitjançant els vots a les urnes, abans que convidar-los a esquinçar-se mútuament els seus perfils biogràfics respectius, siguin del signe partidista que siguin, a l’arena de qualsevol dels circs romans per obviar el que tenim davant nostre ara: precisament, un circ.
Ricardo Mor és cònsol general d’Espanya a Stuttgart (Alemanya).