Hi ha un foto en blanc i negre que corre de fa temps per uns certs canals de gent de Reus. És un grup de joves —també hi ha criatures— drets o espaterrats a terra davant de dos plàtans desplomats. Hi ha tanta gent (més de cinquanta) que d’entrada sembla una taca grisa, una foto vella de principis dels 80, però si l’ampliem es defineix l’expressió de cossos i cares, que va més enllà d’una foto divertida d’un grup d’amics. Allò és un esclat festiu de vida i llibertat. Gent de tota mena, molt diferent: músics, mestres, estudiants o els que acabaven la carrera i arribaven de Barcelona… ¿Què hi feien tots barrejats? Per força hi havia d’haver un fil conductor. I aquest fil era Taronjada natural. Som al mas de Bofarull de la carretera de Tarragona, on viu i treballa el grup de cercavila Taronjada natural, és un dia de festa, ¿potser una calçotada? Però, de fet, la festa era cada dia.
Taronjada apareix l’any 1979, més o menys quan es votava el primer consistori de la flamant democràcia. Hi havia moltes coses per fer, però sobretot hi havia molta ànsia de llibertat, de llançar-se al carrer, de festa i provocació. Era com una ampolla massa temps tancada que amb la mort del dictador va explotar.
Inspirat pel grup Comediants, Xavi Bonet aglutina gent i desitjos: músics més que bons: saxos, trompeta i l’aparició de les gralles, percussió, dos gegants, uns quants cabuts. I ell que empenyia tot això i intentava donar-li forma dins del seu món de teatre de carrer.
La primera campanya “La Palma pel poble” la condueix Taronjada amb cercaviles plenes de reusencs que finalment aconsegueixen que no es tiri a terra i que acabi sent un espai d’acció cultural pel poble. I aquí apareix també el col·lectiu Carrutxa, amb Salvador Palomar al davant, que amb papers ciclostilats empeny aquesta lluita de carrer que va fer història.
Hi ha uns balcons que també van fer història. Eren d’un pis del carrer Major de Reus, a tocar de sant Pere, la primera seu de Taronjada. Una festa Major boja, amb domassos a la barana que eren llençols acabats de treure del llit, amb els seus adamascats particulars: una altra provocació. Aquell estiu, al carrer Major, podies trobar algú que picava la porta amb la motxilla a l’esquena buscant un forat on instal·lar-se perquè havia deixat la casa dels pares per unir-se al grup.
I d’aquí al Mas de Bofarull, rònec però meravellós. Amb el sostre foradat en algun racó i rates com conills que campaven per fora. Però es vivia com dins d’una bombolla, transgredint-ho tot. El grup avança perquè la gent demana la festa al carrer. Però també s’implica en els moviments que comencen a moure’s, com la manifestació antinuclear a Tarragona, les festes populars… I moltes cercaviles per infinitat de pobles i ciutats, Madrid inclòs. Reus es belluga. Revetlles a la plaça del Castell, Carnavals, Castanyada, sant Joan, els castellers… Recuperar el carrer, la joia de viure i de sentir-nos vius. L’amor a flor de pell. Taronjada va revolucionar Reus, la va girar de cap per avall. I d’alguna manera també als que hi eren.
Fins que la festa es va acabar i tothom va trobar el seu lloc en un altre lloc. ¿Era el preu de fer-nos grans i centrar el cap, com ens deien a casa? No gaire. Taronjada portaria una estela de projectes, com la revista Pam i pipa, o el grup de cercavila El mas de la solfa, o la Banda sonora de Villamaria.
Però el neguit del Xavi Bonet continuava. Va crear Pipo i el seu caçapapallones – un espectacle molt íntim, va fer cursos a l’estranger… Després va anar per camins molt allunyats de Taronjada, perseguint una espiritualitat enrevessada, molt lluny de la que li donava el teatre de carrer. I va desaparèixer. Però va tornar. Després, la desmemòria ens l’ha pres. El Xavi, d’ulls espurnejants i riure ample. Trapella, emotiu, fràgil, humil, delicat amb allò que estimava, molt somiador. Però sobretot un comediant.