L’editorial Kalandraka acaba de publicar ‘Una vida de cuento’, la peculiar autobiografia de Boniface Ofogo, un singularíssim narrador oral que recull les tradicions ancestrals dels bantú i que ha tingut l’habilitat de transportar-la a la nostra realitat sense perdre en cap moment la màgia de la tradició d’explicar històries de viva veu.
Nascut en un petit poblat de l’interior del Camerun, va arribar a Espanya l’any 1988 per tal de cursar un postgrau en Filologia hispànica i, quatre anys després va començar a treballar com a narrador, portant a la pràctica tot allò que havia mamat con a part indissoluble de la seva realitat de cada dia. Ha fet de mitjancer intercultural als ajuntaments de Madrid i Móstoles i, des de l’any 2005 es dedica a visitar escoles explicant històries, sobretot faules, tradicions, llegendes i mites vinculats a l’Àfrica negra.
Ofogo parla del lloc on va néixer, de la tradició d’enterrar el cordo umbilical del recent nascut al peu d’un baobab, a la vora de la casa familiar, la qual cosa fa que, sigui on sigui, aquell és i serà sempre el seu punt de referència, el centre del seu món, el punt d’unió amb el seu passat.
Es considera la reencarnació del seu avi, Ofogo ya Benedoué, el fundador del clan i va ser Monsieur Kiki, el mestre de l’École Publique de Baliama el que va macar la seva infantesa, en una combinació de valors tradicionals i moderns. D’adolescent va explicar als seus pares que li havien suspés les matemàtiques i, tot i que ni els seus pares ni amb prou feines ell, sabien el que eren, no volien que Boniface suspengués res i la seva mare li va donar una cassola de rostit de cap de porc perquè li portés al professor, però li va fer vergonya donar-li, se la va acabar menjant ell i suspenent les matemàtiques al llarg de molts trimestres.
El llibres és ple de moments com aquest que demostren la capacitat innata d’Ofogo per convertir la vida en una història i una història en la vida. Tot ell és una petita delícia que demostra com els contes poden ser un univers meravellós des d’on crear espais d’educació emocional i, de fet, és també un toc d’atenció, un crit d’alerta que ens porta a reflexionar sobre la força de la tradició oral, un aspecte positiu que hem anat perdent en benefici de les noves tecnologies que, per més que jo intentem, mai aconseguiran substituir la força, la calidesa i l’emoció de la paraula pronunciada a cau d’orella, amb totes les sensacions positives que atresora.
Boniface Ofogo és un mestre, un apassionat narrador i un meravellós abanderat de la cultura de la paraula que mai podrà ser substituïda pels audiovisuals que són incapaços de trencar la barrera emocional tal i com ho fa una història explicada de viva veu. I de fet, com a conclusió final, seria d’esperar que la lectura de ‘Una vida de cuento’ despertés l’interès per tornar a la oralitat, als contes de la vora del foc, a la tradició màgica i captivadora de la paraula.