Admeto que anar a Barcelona s’ha convertit en un fet amb molts matisos, de caràcter gairebé polièdric. En el seu moment, quan estudiava segon de batxillerat i havia d’escollir el meu camí, semblava que estudiar a la capital catalana era l’única opció possible per a continuar creixent com a persona. Anys després he copsat que realment l’ambient d’aquella època era totalment diferent del meu caràcter vital. Llavors jo també tenia certa pretensió d’anar-hi a viure, d’escapar, de llibertat. Però com deia Zoo a «Cançó Pòstuma»: «Aquesta llibertat fa olor de derrota». Em vaig adonar que Barcelona no era el destí que necessitava en aquell moment: la magnitud que comportava marxar de casa, totes les responsabilitats que comporta i la despesa econòmica per una cosa que realment podia fer al costat de casa meva.
Aquest fet va convertir Barcelona en un destí llunyà, que absorbia tots aquells que hi feien cap i en certa manera els convertien. Els atrapava en una voràgine de carrers, concerts, estudis universitaris i amistats d’arreu de Catalunya. De records a la ciutat en tinc molts, la majoria inesborrables: viure nerviós per parc de la Ciutadella una cita amb el meu primer amor, descobrir els terrats de la ciutat en un pis que era un trosset de cel, o acomiadar-me per última vegada de la meva àvia.
Certament, Barcelona s’ha convertit en una espècie de monstre per a mi. Quan hi vaig els primers moments són de certa por, de no saber realment quina cara de la ciutat et trobaràs quan hi vagis. Les primeres tres o quatre hores sempre són crítiques: vigilar la bossa perquè hi portes coses importants, traçar la ruta i adaptar-la a les adversitats que van sorgint, o dilucidar amb criteri en quines cafeteries et cobraran quatre euros per un cafè amb gel.
Observar a les persones i edificis realment provoca moltes incògnites i poques respostes. Arribes al passeig de Gràcia i és impossible trobar a ningú que parli català, agafes el metro i al cap de deu minuts et trobes en un barri totalment envellit que demana a crits sàvia nova.
La condició calidoscòpica de la ciutat et porta a sentir que la Barcelona que veus no és aquella que vas viure mesos enrere. Els locals han canviat, no hi ha cap cara reconeixible, i viuen els viatges en transport públic com un temps mort en la seva existència. Per moments, com diuen Oques Grasses a «Sort de tu», aquell tros d’ahir s’encavalqui amb el de demà i no els deixi veure allò que tenen davant dels nassos.
Tot i això, hi ha certs moments que et deixen respirar. La grandesa de la ciutat et fa sentir lleuger, com si el teu ser no estigués lligat a res. Pots transitar, entrar, sortir, mirar, deixar-te portar. Descobrir petits racons que són la vida de molts barcelonins, com la natura s’intenta fer pas entre taxis, parades d’autobús i turistes amb bosses de marques de preus prohibitius.
Un dels llocs que més em fascina és l’estació de Sants. Allà hi he viscut moments preciosos a la meva vida. Tot i la gent que hi transita, hi ha alguna cosa en la litúrgia del viatge que em fa feliç. Persones que van, venen, tots amb la seva història, motivacions, somnis, tristors… I cadascuna d’aquestes estan destinades a passar per aquest punt. Persones que es retroben, estrangers absolutament perduts a l’hora de descobrir com arribar a Castelldefels o viatgers cansats per l’enèsim retard que posa en constant perill la seva salut mental. Sense voler-ho, l’estació es converteix en un gran teatre on diàriament es combinen sentiments de tota mena, condició i intensitat. És un prefaci o un epíleg d’una realitat que, en certa manera, també representa Barcelona.
No descobreixo la sopa d’all si dic que la Barcelona d’avui en dia dista molt de la que van veure els nostres avis i inclús pares. Una ciutat que històricament ha estat d’acollida, ara empeny als que hi viuen de fa temps per donar entrada a aquells que paguen quantitats desorbitades en un pis de lloguer turístic. Les normes del joc han canviat, i això deixa en fora de joc a tots aquells que hi han viscut tota la vida, però també a tots aquells que no podem evitar veure-la com un monstre cada vegada es fa més gran. La pregunta és si aquest monstre podrà tornar a ser una ciutat.
Aleix Pérez Fabián és periodista.