El PP aprofita qualsevol situació per minar el govern central i, per descomptat, a Pedro Sánchez. Ho fa des del primer dia que va passar a l’oposició, tal com ha passat en cada legislatura amb govern del PSOE.
És com si estigués escrit que a Espanya només pot governar el PP; que només ells en tenen el dret i que només és legítim quan són ells qui guanyen. I que, si ho fa un altre partit, el que cal és posar tots els entrebancs possibles per impedir que governi. Tot s’hi val, fins i tot crear un caldo de cultiu enverinat per reforçar l’obstrucció. Sempre hi haurà algú disposat a prestar-s’hi, amb més servilisme que seny i sentit de justícia, i sempre sota el pretext de «salvar Espanya».
Aquesta filosofia sembla predeterminada en un partit que, sabent que el seu únic aliat és Vox, ha virat progressivament cap a la dreta més dura. Mentre obtingui vots, queda clar que hi ha un electorat que hi combrega. Ara bé, un partit amb aspiracions de govern també hauria de saber exercir una oposició responsable.
És sabut que al PP i a Vox no els agrada el sistema autonòmic que preveu la Constitució. Les competències i responsabilitats que comporta no les volen: «tots som espanyols» i, per tant, ja n’hi ha prou amb l’Estat. En aquesta mateixa línia, tampoc no els importen gens les balances fiscals, que mostren poques comunitats que aporten més del que reben, i moltes que reben més del que aporten. En canvi, carreguen contra Catalunya per reclamar un finançament singular, obviant que la caixa única ja està trencada des del moment que hi ha dues comunitats que en són fora.
El fet que el PSOE governi a l’Estat i el PP a diverses comunitats, sovint amb el suport de Vox, és combustible perfecte per mantenir l’enfrontament permanent entre els dos grans partits espanyols. L’un contra l’altre, i l’altre contra l’un. Que hi hagi situacions que reclamin un pacte d’estat, per sobre d’ideologies i partidismes, per rebaixar la desafecció política de la ciutadania? És igual: no pot ser. Aquí és PP o no és.
Mentrestant, el partit que arrossega un llarg historial de corrupció, i que, per tant, no està en condicions de donar lliçons a ningú, es lleva cada dia amb l’objectiu de centrar el focus en la suposada corrupció de l’altre. Si és veritat o mentida, ja es veurà. Però, de moment, l’efecte és clar: desviar l’atenció dels nous casos que continuen esquitxant-lo.