«Créixer en aquest esport significa aprendre a no queixar-te mai i aprendre a viure amb el dolor», declara Valeria López, exgimnasta del Club Rítmica La Salle Reus. Sota els mallots de pedreria i els somriures assajats hi ha nenes que entrenen durant hores, per intentar ser prou perfectes en un sistema que mai sembla estar satisfet. La constància i disciplina que tant s’admira des de fora es converteix, sense que ningú ho noti, en una autoexigència ferotge i tòxica. El més dur és que, des de dins, tot es normalitza i no se li posa nom ni magnitud al problema. La gimnàstica rítmica s’amaga en una realitat on la perfecció no és una aspiració, sinó una obligació diària. I on l’error, en moltes ocasions, no es presenta com una oportunitat per aprendre, sinó com una amenaça.
La gimnàstica rítmica és reconeguda pel seu estereotip físic aparentment perfecte. Nenes primes, amb les cames llargues i amb un pes determinat són les que formen l’ideal d’aquest esport a nivell mundial. Tanmateix, el que a simple vista sembla un senzill reconeixement estètic, acaba funcionant com un filtre de selecció tan potent com el talent o la tècnica, marcant desigualtats i alimentant patrons d’exigència difícils de sostenir a llarg termini. Així ho corrobora Berta de la Cruz, gimnasta de l’Elna la Selva del Camp: «Sobretot quan ets petita, estar més prima o el que es coneix com a més perfecta físicament, t’obre més portes, com tenir l’oportunitat d’anar al CAR o que et seleccionin per als clubs amb més nivell del territori, i això és una realitat».
Aquesta pressió per encaixar en un motlle corporal concret no només condiciona l’accés a oportunitats esportives, sinó que pot generar inseguretats, baixa autoestima, problemes psicològics o fins i tot trastorns de la conducta alimentària, especialment si no va acompanyada d’una educació emocional sòlida ni d’una mirada crítica per part de l’entorn adult.
Per això, enmig de tot aquest panorama, l’actitud de l’entrenadora, juntament amb la dels pares i el suport psicològic que pugui acompanyar les gimnastes en tot aquest procés, prenen una rellevància crucial. La seva manera d’exercir el lideratge pot marcar la diferència entre una experiència formativa i una vivència desgastant. Així ho explica Vicenç Raluy, psicòleg esportiu amb experiència en diversos clubs de gimnàstica rítmica de les províncies de Tarragona i Barcelona: «La major feina i el cim del problema és a les entrenadores. Si elles orientessin de manera diferent la seva feina, molts dels problemes de les gimnastes i problemes posteriors ja no apareixerien». A això hi afegeix que en la majoria de les ocasions s’utilitza una metodologia d’aprenentatge de «tipus soviètic»: repetir, insistir, com si aquesta fos la manera més ràpida d’arribar al resultat, i amb la qual les mateixes nenes no es permeten cometre errors, i les entrenadores a vegades tampoc.
El significat de l’error
«L’error està castigat i la càrrega mental que t’aporta és duríssima», exposa Berta. La relació amb l’error és tan rígida que moltes gimnastes interioritzen que fallar significa decebre, no estar a l’altura o ser menys vàlida. El psicòleg amb experiència en el sector afirma: «Es genera una percepció del no-error com si es pogués aprendre sense fallar. No es pot aprendre sense fallar. Per tant, cal admetre-li i inculcar-li tant a entrenadora com a gimnasta que fallar és bo».
El sistema de puntuació en aquest esport, basat en criteris estrictes i en la recerca d’una perfecció inabastable, converteix cada mínim error en una penalització desproporcionada. En lloc d’afavorir un entorn que fomenti l’aprenentatge progressiu, s’imposa una lògica de correcció immediata i càstig silenciós, on les gimnastes aprenen a amagar l’error més que a enfrontar-lo. Així ho explica amb dolorosa claredat Núria Nadal, companya de Berta: «És una feina de set o vuit mesos, demostrat en un minut i mig, i clarament et destrossa si falles, ja no per decebre ningú, sinó per decebre’t a tu mateixa. Però amb el pas dels anys i l’ajuda del teu entorn aprens a gestionar-ho».
Moltes de les gimnastes entrevistades assenyalen que són les més petites a qui l’error pesa més. La manca de perspectiva i experiència fa que visquin qualsevol entrebanc com quelcom totalment desesperant i rabiós. Elena, entrenadora i cofundadora de l’Elna la Selva del Camp, exposa aquesta situació de la següent manera: «L’error és super important aprendre a gestionar-lo i sostenir-lo. I més en les nenes petites, perquè la frustració en elles està a l’ordre del dia. I per mi és fonamental, però en l’esport i en la vida, perquè cauràs mil vegades i mil i una vegada t’aixecaràs».
En quin tipus de persona et converteix la rítmica?
Aquest esport, no només forma esportistes, sinó que també crea persones. Així ho senten moltes gimnastes que reconeixen que la rítmica és una de les principals responsables de la seva manera de ser actual. La pràctica constant, la gestió d’emocions i la pressió per millorar dia a dia les obliga a desenvolupar des de petites qualitats molt poc habituals en nenes d’una edat tan primerenca. «La rítmica m’ha fet aprendre moltes coses, és molta disciplina, molt de sacrifici. I si comences des de molt petita, influeix al 100% en que siguis una persona així de disciplinada. Et crea així», exposa Marta Calzas, exgimnasta del Salou Club Esportiu.
El que per a molts pot semblar només un hobby o una activitat extraescolar, per a elles és una escola de vida que les acompanya molt més enllà del tapís. Per això, créixer dins d’aquest esport significa madurar abans d’hora. «A nivell de maduresa i responsabilitat és increïble l’aprenentatge que els dona. Nosaltres, sobretot, quan tenia 8 o 9 anys, ho podíem notar molt clarament. A nivell d’aquests valors, no tenia res a veure l’entorn de l’escola amb l’entorn de la rítmica. Fins i tot en les tutories particulars de l’escola, ens comentava la professora que la Laura era molt madura per l’edat que tenia», expliquen Antonio Rodríguez i María Domínguez, pares de la Laura, una nena que ha practicat rítmica durant tota la seva etapa educativa.
Per raons com aquestes, qualsevol que hagi viscut embolicat en aquest món sap que la rítmica és una forma de vida i que, arribat un cert punt de professionalitat, no és simplement una activitat més, sinó l’eix central al voltant del qual gira tot: els teus horaris, les teves relacions, els teus pensaments i la teva identitat.
Tant gimnastes com tot el seu equip coincideixen que per molt exigent que sigui la gimnàstica rítmica a nivell físic, portant i posant el cos en situacions extremes, finalment és la ment la que s’endú la pitjor part. Arriba un punt, per a moltes, en què el gaudi desapareix. L’amor per l’esport continua estant-hi, però amagat sota rutines mecàniques, por a l’error i la sensació que mai n’hi ha prou. La rítmica exigeix tant que, a vegades, deixa de fer feliç. I aquest desgast emocional, tan invisible com profund, és el que més costa reconèixer. Marta Calzas ho reflexiona de la següent manera: «Per superar la duresa física, hi ha els entrenaments, les pretemporades i la planificació. Però per superar la duresa mental, ningú et prepara i és un duel que fins que no hi estàs ficat de ple, no saps què és. I és una cosa que es pot explicar, però si no ho has viscut, mai podràs entendre al 100% tot el que és aquest esport». Al seu torn, el psicòleg Raluy afegeix: «Sí que ensenya moltíssima disciplina, no ho dubto, però disciplina a costa de què?».
I tanmateix, aquells que hi han passat, que han aguantat, après, caigut i tornat a aixecar-se, saben que la rítmica deixa una empremta que transcendeix el tapís. La veritable victòria en aquest esport no és al podi, sinó en tot el que t’emportes quan en baixes. Perquè tot el que fa mal, ensenya. I tot el que ensenya, roman. Així és la gimnàstica rítmica.
Alba Ibáñez és estudiant de Periodisme